Morta en vida

Et veig dintre del taüt i encara no em puc creure que siguis tu, el meu marit, la persona amb la qual havia format una família i la que em va jurar davant de Déu i 380 convidats amor, respecte i dedicació. Aquella mateixa nit, la nit de noces, la nit que havia de ser una de les nits més felices de les nostres vides, tu la vas convertir en la primera de moltes nits que vaig haver de viure de terror i por. Només tenia 19 anys i tu em vas introduir de cop en un món d’angoixa, ansietat i pallisses. De cara a les nostres famílies, amics i coneguts havíem d’aparentar ser una parella modèlica i feliç. El primer fill no va tardar a arribar i quan vas saber que era un nen, el qual podria perpetuar el teu cognom i el de la teva acabalada família, vas omplir d’aire el pit i vas deixar anar: “Mira per on, potser serviràs per a alguna cosa.” Els embarassos eren mesos de pau, ja que en portar els teus fills al ventre jo era intocable, ara bé, després del part no respectaves ni els mesos de lactància i qualsevol mínima cosa o gest era un detonant perquè em poguessis insultar, ferir els meus sentiments i la meva dignitat com a esposa, mare i dona. Em tenies completament anul·lada com a persona, i tot i gaudir d’un estatus i una posició social alta havia de mendicar perquè pogués tenir un mínim de necessitats cobertes. Feies el paper de marit i pare entregat de manera que ningú sospitava tot el que passava a casa nostra, ni tan sols la minyona, i si ho sospitava callava per por a les represàlies. Ara et contemplo dins del teu fèretre i penso que per fi podré respirar i dormir tranquil·la, ara bé, no sé si tu trobaràs la pau eterna primer de tot per tot el que m’has fet passar en aquesta vida i després quan et trobis amb la teva filla, aquella filla que mai no va arribar a néixer perquè quan vas saber que seria una nena em vas tornar apallissar i la vaig perdre, les teves paraules van ser: “Les dones no serveixen de res.”