A la Contra de diumenge passat, la psicòloga Marian Rojas explicava que “vivim en una època d’activisme febril on tot ha de ser ara i en el moment que ho vull”; i, com que això no és possible al món real, acabem patint un estat de frustració i desassossec constant. També deia, si la vaig entendre bé, que no es bo obsessionar-se amb fites inassolibles, sinó que cal cercar la felicitat en les petites coses del dia a dia. Certament, són paraules carregades de raó. De fet, ja la generació dels meus avis va aprendre la virtut de la paciència en plena postguerra, a les cues de racionament; i, quan semblava que el país començava a sortir de la misèria, la generació dels meus pares va aprendre a gaudir de les petites coses de la vida perquè les coses grans només eren a l’abast de quatre privilegiats, i van aprendre també una virtut tan nostrada com l’estalvi, perquè anar posant dinerets a la guardiola quan es podia era l’única manera d’aspirar a entrar algun dia a la llista d’espera per a un sis-cents o per a un frigorífic elèctric (als que havia a la majoria de les llars s’havia de posar una barra de gel a dins perquè refredessin). En comparació, els de la meva generació vam ser uns privilegiats. I, en contra del que se sol dir, els anomenats millennials encara ho tenen millor, perquè malgrat totes les dificultats que es troben i es trobaran per obrir-se pas al món que els ha tocat en sort, han après ben aviat que les certeses dels avantpassats no eren sinó miratges, i que quan has de viure enmig d’incerteses és quan té més sentit la vella màxima carpe diem, perquè allò que deixis escapar avui potser ja no ho podràs recuperar mai.