Doncs ara resulta que tenim un passaport biomètric de tercera generació que és una filigrana, el non-plus-ultra de la passaporteria universal. Però vet aquí que dura poc l’alegria a la casa del pobre i ha saltat a la premsa el cas de diversos conciutadans viatgers que han tingut problemes a la frontera dels EUA. I com? La vocal O que encapçala el número ha estat llegida pels titulars com un zero, i les autoritats nord-americanes són implacables: no deixen embarcar ningú que no tingui les dades impecables. Per a ells un zero és un zero i una O és una O, i no són de cap manera intercanviables. I què ha passat? On hi ha l’error? Què ha fallat? Doncs que la O –inicial d’ordinari per contraposició a la D de diplomàtic es confon amb el zero perquè són pràcticament indistingibles–. I res no hauria passat si un poeta hagués estat consultat abans de dissenyar la cosa. Hauria dit: “Home, potser que, en comptes de posar-hi ordinari, que és una paraula que té una connotació negativa, associada a la vulgaritat, podríem haver dit que el passaport és normal o estàndard, i d’aquesta manera tan senzilla ens hauríem estalviat tantes confusions i disgustos.” I si haguessin consultat un tipògraf els hauria il·lustrat: “Senyors, és mot fàcil distingir entre un 0 i una O; només cal escollir la tipografia adequada i així no hi hauria hagut cap tipus de confusió.” Però els poetes són invisibles als ulls de l’administració, i els tipògrafs, en un món dominat per la tirania de l’Arial, la Times New Roman i la Comic Sans, són uns excèntrics i uns marginats. I tan bé com aniríem si els organismes públics donessin aixopluc (i fessin, de tant en tant, una mica de cas) a poetes i tipògrafs!