En un programa d’aquells on envien el becari de torn a fer un reportatge poca-solta a algun racó de món, coincidia que a l’abnegat aspirant a periodista el van fer anar a un poblet de l’Espanya interior on denunciaven les carències dels serveis municipals de recollida de deixalles. El consell de veïns rebia les càmeres de la televisió reunit en solemne assemblea, i tot seguit acompanyava el reporter en un instructiu recorregut pels abocadors improvisats als carrers i a les escasses i paupèrrimes zones verdes de la localitat, als quals es podia trobar des de sabates velles fins a rajoles esmicolades i fins i tot un carro de supermercat. Com més es queixaven, més evident es feia que, amb la meitat de l’energia que esmerçaven a fer escarafalls perquè ningú recull les deixalles, aquella gent es podia haver organitzat en colles per deixar el poble ben net en qüestió d’hores i, sobretot, per esbrinar quins són els vàndals que escampen les deixalles allà on els rota, la qual cosa tampoc no pot ser tan difícil en un poble on només viuen uns quants centenars de veïns. Òbviament, ni ho van fer, això de prendre la iniciativa per tenir el poble net, ni ho faran, perquè forma part del tarannà ibèric (encara que no en exclusiva) atribuir tot allò de dolent que ens passa a l’autoria de tercers. Carregar a un altre les culpes per sistema ens fa sentir a cadascun de nosaltres lliure de tota responsabilitat, si no víctimes indefenses de qualsevol mostra d’incivisme; i així, amb la consciència alleugerida, podem continuar aportant impunement la quota que ens pertoca de tot allò que tenim a l’abast per fer d’aquest món un lloc cada cop més inhòspit.