x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

De creus i miracles

De l’altar major de Notre-Dame al Sant Crist del comú d’Encamp
Actualitzada 30/05/2019 a les 07:38
Alguns mitjans internacionals han recollit la creença compartida per algunes de les persones astorades per l’incendi de Notre-Dame que la creu principal i el conjunt de l’altar major es van salvar per un miracle, en el sentit més religiós del terme. Són aquestes impressions de fidels que s’encavalquen entre la profunditat de la fe i la frontera de la superstició.
El prodigi de la catedral de París, objecte de tanta literatura i alguna obra mestra a la qual no li calen més immersions en l’esoterisme, ha activat el mecanisme automàtic de relació amb la proximitat i ha estat un altre fet que en el seu moment es va considerar obra divina d’una altra creu; més aviat del crucifix que presidia la sala del consell de l’antic comú encampadà, tal com una nit de visita guiada explicava el conservador de la memòria de la parròquia, Robert Lizarte.
Era el mes d’octubre del 1937 i les pluges, fortes i sostingudes durant hores, van provocar uns aiguats avui gairebé oblidats, perquè es recorden més els més recents, els del 1982, tràgics al conjunt del país, i especialment a l’altra vall i a les parròquies centrals.
Doncs bé, en aquells dies que començava el segon terç del segle passat, les aigües sense se-nyor van provocar una esllavissada, que va fer de tap, reduint el cabal que baixava i donant-li més força, tanta que s’ho va emportar tot per davant, des del lloc que ocupa ara l’hotel Oros cap al sud.
D’aquella destrucció es va salvar el poble, el centre, del nucli urbà de la parròquia, perquè va contenir la riuada una paret del comú d’aleshores, la que donava al carrer Major; l’envà d’on penjava el crucifix que presidia les reunions de consellers i cònsols.
Segons Lizarte, que beu en fonts segures, bones gents encampadanes també van creure que aquell dic natural sense aparença de la força necessària per resistir l’atac de la natura va ser obra miraculosa de la imatge religiosa.
El cas és, segons explicava el mateix guia, que de la carretera i avinguda principal actual a l’esquerra (de pujada), o a la dreta (de baixada), totes les construccions són posteriors a aquell segon any de guerra civil espanyola, amb tots els problemes socials afegits dels temps que corrien per al nostre país. No és gratuït que el coronel Baulard tingui un carrer cèntric a la part nova.
I què es va fer de la imatge religiosa? Perquè tots sabem que l’antic comú ja no ho és. Al lloc primitiu, a la plaça de la Constitució –abans de la Mosquera, escenari de suposats crims de bruixeria de La Salvatja, jutjada al Tribunal de Corts–, hi ha ara l’oficina de turisme, i quan s’acosta el Nadal neixen a les finestres les imatges del calendari d’Advent i s’hi llancen caramels per als petits –i els grans– que a la tarda van a recollir-ne.
Doncs bé, el Sant Crist encampadà del miracle va ser traslladat, amb l’òrgan de govern par­roquial, al nou edifici singular, de vidre, de la plaça dels Arínsols. I continua presidint els consells comunals o les reunions de cònsols, quan pertoca.
Si aquest i la resta de símbols religiosos als edificis i locals públics, de les institucions, s’adiuen al caràcter aconfessional –en principi– que recull la Constitució vigent són figues d’un altre paner, i un debat entre la tradició, que també empara la Carta Magna, i el laïcisme absolut, aparentment incompatible amb la figura del cap d’Estat bisbe.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts