Un dels partits que es presenta a les municipals del 26 de maig ha triat com a lema de campanya No és política. És la Seu. És a dir, que tot i voler ocupar-se dels afers de la ciutat (de la polis, i d’aquí l’etimologia de política), el missatge que traslladen als electors és que no es pensin pas que dedicaran els propers quatre anys a una activitat tan desprestigiada com la política, sinó a una missió molt més transcendent com és dirigir l’esdevenidor de la Seu. Temps enrere, el mateix comitè de campanya hauria rebutjat un eslògan com aquest, perquè a ningú se li acudiria confessar que demana el vot per a una activitat de la qual implícitament s’avergonyeix. En canvi, avui dia estem tan acostumats a sentir els propis polítics denigrant per sistema l’adversari i, consegüentment, la seva professió, que menystenir-se un mateix pot passar fins i tot com una mostra d’honestedat extrema. Però si el recompte de vots els atorga un o més regidors al consistori, hauran de fer política, tant si els agrada com si no, perquè en cas contrari estaran defraudant les expectatives dels seus votants. És, en certa manera, el que ha passat al Principat amb la formació del nou Govern. Sovint s’oblida que tothom que es presenta a unes eleccions ho fa amb l’aspiració d’obtenir prou cadires als òrgans de poder per influir en les polítiques del següent període legislatiu; i quan no tens prou vots per fer-ho no hi ha més remei que pactar amb els adversaris polítics, per molta comèdia que hagis fet durant la campanya. Una altra cosa és si el preu de cada cadira és assumible en termes de credibilitat davant l’electorat.