Euroopacs i eurobabaus

Fent una valoració dels resultats electorals, el cap de Govern en funcions es felicitava que els euroescèptics haguessin quedat fora del Consell General per a la propera legislatura.

Amb Toni Martí és difícil saber si està fent un error de diagnòstic o si del que tracta és de continuar intoxicant.

No és la meva pretensió fer cap tesi doctoral, com la que hem pogut llegir en la campanya electoral d’un il·lustrat wikipedista, sobre la taxonomia ideològica dels partits andorrans. Només intentaré analitzar quina és avui la gran bretxa entre les opcions polítiques en la qüestió de l’acord d’associació, tal com es va manifestar durant la campanya electoral passada.

Joseph E. Stiglitz, exvicepresident del Banc Mundial, va ser premi Nobel d’economia el 2001 juntament amb George Akerlof i Michael Spence pels seus treballs sobre l’asimetria de la informació.

Com explicava el mateix Stiglitz, l’origen de les seves investigacions arrencava en una intuïció d’Akerlof, ja el 1970, amb la qual deduïa que, amb informació imperfecta, els mercats s’estreteixen fins al punt d’acabar sent inexistents.

En els seus treballs, els tres economistes premiats no només tractaven la influència de la informació en els processos econòmics, sinó també en els processos polítics. Els processos polítics inclouen inevitablement, deien, asimetries d’informació; se suposa que els nostres líders polítics tenen més i millor coneixement que els ciutadans del carrer sobre la situació econòmica, l’ocupació, les tendències dels mercats. Tanmateix, la democràcia hauria de limitar la possibilitat d’abusar del poder que atorga la delegació de responsabilitats, la capacitat de decisions i l’accés a la informació estratègica.

Una de les maneres més dolces de reforçar abusivament el poder que tenen els líders polítics és, segons Stiglitz i col·laboradors, incrementant les asimetries d’informació, afavorint el secretisme i la manca de transparència. I aquí arribo al tema de l’acord d’associació.

La retenció d’informació sobre l’acord d’associació que ha practicat DA els darrers quatre anys no és només un atemptat contra els partits opositors; és una agressió als agents econòmics i socials; parlo –evidentment– de la gran majoria d’actors que no han disposat de cap eina per anar-se preparant per al futur, més enllà de quatre obvietats per tots conegudes.

El secretisme, diu Stiglitz, és una escassetat d’informació creada de forma artificial que, com la majoria de les escassetats creades artificialment, genera rendes.

La manca de transparència sobre les negociacions de l’acord amb la UE no ha estat només un descuit, una descortesia, una erada parlamentària o una violació del pacte d’Estat. Ha estat això i molt més: mentre el 90% del teixit econòmic i social del país camina a les fosques, s’estén la sospita que els amiguets han anat rebent informació privilegiada, algunes vegades parcials i amb un valor limitat, però que els ha donat la possibilitat de planificar amb més i millors elements el futur dels seus negocis.

Les rendes creades pel secretisme, i el seu revers d’informació privilegiada, poden desembocar segons els països i el seu context en rendes produïdes per una cor­rupció clàssica o, com al nostre país, formant part d’una corrupció estructural interioritzada per la ciutadania; una corrupció que passa desapercebuda en una societat acrítica, que tanca els ulls davant els conflictes d’interès més evidents i que, alhora, és indulgent amb l’intercanvi de favors; societat que conviu amb una bar­reja de sentiments i valors: indignació, indefensió, inferioritat respecte al poder; que se simultaniegen amb la resignació, l’oportunisme i la conveniència davant unes insolents elits que estan convençudes que ho mereixen tot a canvi de no res; que tot els és degut.

La transparència no és una necessitat d’uns polítics opositors tafaners que volen posar el nas on ningú els crida, com han donat a entendre des del Govern de DA els darrers anys; la transparència és un dret (el dret-a-saber) i una necessitat social i econòmica de tot un país que vol saber cap a on el porten i com preparar-se per al viatge i per a l’arribada.

Qui pot afirmar que les informacions sobre la moratòria del tabac no són un esquer per distreure’ns, mentre que els membres de les elits autòctones aprofiten per establir aliances amb grups europeus energètics i de telecomunicacions? És aventurat creure que mentre que els progressistes pensen en conreus alternatius al tabac com el cànem, hi ha moviments estratègics de famílies patrícies per posicionar-se de cara al dia que haurem de privatitzar FEDA o Andorra Telecom, complint uns compromisos amb la UE i/o unes necessitats de fer caixa en els comptes públics? Seria l’opacitat en la negociació un mecanisme privilegiat per afavorir la concentració de la riquesa, per afermar, reproduir i perpetuar la dominació de les elits més properes a DA i excloure els eventuals competidors?

Hem vist –i patit– que els anys de Govern de DA han estat els de la instrumentalització dels poders de l’Estat, posant-los al servei dels sectors econòmics amb major concentració oligopolística. Perquè la política exterior hauria d’ésser una excepció a aquesta manera de fer?

L’opacitat per part dels que ostenten el poder genera desconfiança; a la gestió dels euroopacs de DA, no es pot fer un seguidisme d’eurobabau progressista. La classificació de Martí no ens val; volem ser europeistes, però informats i crítics.

Entre la euroingenuïtat i l’euroescepticisme hi ha un marge d’actuació que estem obligats d’escodrinyar sense trucs: amb les cartes sobre la taula.