Andorra bruixa

L’Arxiu Nacional i el ja doctor Pau Castells i Granados han culminat la tasca de la posada a disposició en xarxa de la documentació sobre les persecucions de la bruixeria al país i els seus continguts, respectivament. Cal recordar que Castells va rebre la màxima qualificació acadèmica pel seu treball doctoral sobre la matèria.

Restaurar, classificar i posar a disposició general els centenars de documents de Corts i del subsegüent Tribunal de Corts sobre les caceres d’aquelles dones al llarg de gairebé tres segles ha estat una feina feixuga.

El mèrit del professor Castells va més enllà i el deixava caure en una conversa amb aquest periodista: en una prestigiosa universitat europea van admetre, finalment, que aquells processos a Andorra i a la resta d’Espanya eren quelcom més que matèria de l’etnografia, llegendes o rondalles, com eren considerades fins aleshores per la comunitat acadèmica internacional.

Potser alguna persona trobarà que no calia difondre, ni deixar a l’abast d’uns pocs clicks, aquesta part negra –que no llegenda– de la història nacional. I tanmateix és important, per la gran atracció que aquests episodis de les caceres clàssiques de bruixes, d’altra banda generalitzades a Europa i al món, més àmplies i sagnants encara en altres indrets.

Si les repressions, dels fets i de les suposades autores (gairebé sempre dones), sovint culminades amb execucions de penes de mort, no fossin en si mateixes excitants de la morbositat innata de tantes persones, les pràctiques que confessaven sota tortura i en col·lectivitat, satàniques segons la visió fanàtica de la religió dominant, superaven qualsevol crònica de successos dels mitjans més sensacionalistes d’avui.

José Berruezo, periodista que fou d’El Diario Vasco de Sant Sebastià, i professor de la Universitat de Navarra, era molt sol·licitat per a conferències sobre la bruixeria, en aquest cas basca, i explicava que tenia versions per a tots els diversos tipus d’auditoris, des de l’apta per a tots els públics, fins a la reservada a més grans de divuit anys. Perquè als aspectes d’heretgia, morts i satanisme sempre s’afegien elements d’erotisme extrem, digueu-li pornogràfic (en els aquelarres bascos, especialment, no tant entre les d’aquestes valls, que en alguna ocasió anterior vaig titllar d’“avorrides”, comparativament).

Julio Caro Baroja, nebot de Pío, va escriure un llibret impagable, Las brujas y su mundo, on descriu, com ho faria més tard i amb mes extensió José Miguel de Barandiaran (Lo que sé de las brujas, Lo que me contaron de las brujas) aquell món, segons el primer viu fins a la contemporaneïtat, com algunes veus diuen que es manté aquí molt ben amagat.

Tanmateix, l’historiador i antropòleg navarrès s’empipava quan algun periodista –sobretot periodistes– li preguntava pel llibre de les bruixes. I ho feien sempre. Retreia als entrevistadors que centressin l’atenció en aquesta obra que considerava molt menor, en comparació amb els estudis profunds, plens de descobriments i molt més meritoris, al seu parer.

Inútilment. A contracor, a diferència de Berrruezo, que es divertia tant amb les conferències –i els col·loquis subsegüents– sobre la matèria, havia de parlar una vegada i una altra pràcticament fins al seu traspàs.

Es pot preparar el professor Castells per atendre les demandes d’entrevistes, conferències, potser més publicacions, sobre aquelles suposades bruixes andorranes i de la resta del Pirineu.

I, per acabar, trobo un deure agrair la reiterada referència que acostumen a fer, l’investigador i els companys de professió del país, a la meva obra anterior sobre aquests episodis.