Servidor, que és una mica asocial, no ha militat mai en cap partit polític, probablement per por que m’expulsessin a la segona o tercera reunió (o per passar a formar part immediatament del sector crític). Però això no és obstacle perquè m’interessi la política, especialment en temps trepidants com els que vivim (bé, és un tòpic: tots els temps, des del big bang, sempre són trepidants). Imagino els candidats i els seus equips posant a punt els programes, dissenyant les tàctiques i les estratègies, preparant els argumentaris, entrenant-se amb un espàrring per a les entrevistes i els debats, passant pel calvari de fer-se les fotos i escollir les que presentin la cara més intel·ligent i més amable possible per als retrats de campanya. És un esforç tan monumental que esborrona només de pensar-hi, i només per això tots els que han saltat a l’arena electoral haurien de ser reconeguts i admirats. I res millor que, mentre esperem l’hora dels historiadors (que han de poder treballar amb una mínima perspectiva), deixem pas als creadors perquè destil·lin la realitat en forma de ficció. Hom podria proposar als productors que busquin producte, ara que la creació contemporània passa per les sèries, fer-ne una sobre els polítics andorrans, una mena de Borgen a la pirinenca. Amb sis capítols per temporada, com l’extraordinària Rebellion sobre la revolució irlandesa, potser n’hi hauria prou. O set, i així en fem un per parròquia. Tenim un país sencer amb tots els ingredients indispensables per a una història d’aquelles que enganxen: terra, passió, poder, ambició.