La sobreinformació a la qual estem exposats pot ser tan perillosa com la manca d’informació que tenien els nostres ancestres. Si abans hi havia poques fonts on poder consultar les notícies i successos i sovint aquestes estaven dominades o manipulades per lobbys de poder molt concrets, ara és tot el contrari. Abans l’accés a la informació i el control era d’uns pocs privilegiats, que feien bona la cita que qui té la informació té el poder. Avui passa exactament al revés però no és menys perillós. Tenim tants inputs diaris, tants canals, tants mitjans, tants líders d’opinió, influencers, alguns fiables i altres que apareixen i desapareixen com bolets, que elaborem una sobreinformació que fa difícil discernir la realitat del fake, la credibilitat de l’interès i la veracitat de la demagògia. Qualsevol pot ser una font d’informació més o menys creïble, vitalitzant un tuit o un post fins a tenir un ampli ressò. Qualsevol pot difamar fàcilment o ridiculitzar, fer passar el missatge de la injúria o l’escarni. Per norma val més pecar de molt que de poc, en els temes informatius i de fonts també, la varietat ens ha donar elements per poder opinar, però hem de ser conscients del perill que comporta. Cada ofici té uns professionals, que ho són perquè coneixen les eines per portar a terme bones praxis. Al final en el cas de la informació és bàsic saber qui signa, qui hi ha al darrere, qui escriu. Si és una font fiable que ens permeti contextualitzar. Per allò que l’objectivitat és subjectiva sempre.