Massa candidatures?

A poc a poc, en un degoteig constant, es van anunciant diverses candidatures, i els seus membres, per a les properes eleccions generals. La situació actual, només pel que fa a llistes nacionals, apunta a una duplicació de les presentades per a la legislatura anterior, que passarien de quatre a vuit. I encara poden completar-se amb altres llistes únicament locals.

En principi, més abundància i diversitat de projectes sembla un senyal de bona salut democràtica i un increment de la possibilitat de l’elector per identificar-se més plenament amb algun d’ells.

I tanmateix hi ha elements anunciats per algun o algun dels grups que poden “despistar”, més que aclarir, les idees i propostes concretes. A tall d’exemple, la conservació del nom i les sigles liberals semblen poc compatibles amb la línea tradicional dels anteriors líders de la formació, més conservadora, molt probablement per facilitar el pacte, necessaràment previ per l’actual normativa, amb els socialdemòcrates.

També acostumen a coincidir els analistas que, en cas d’escisió, qui es queda el nom i les sigles conserva també el suport majoritari dels anteriors votants. Tota regla, però, té excepcions i algunes normes n’acaparen.

L’elector andorrà és un bon coneixedor de les formacions, encara més de les persones i és possible que decideixi no primar el valor de noms i sigles. De fet, hem repetit que acostumen a sorgir, davant d’uns comicis, tants o més partits que persones que fan el pas de presentar-se sense experiència anterior. I també que hi ha sumes que resten i divisions amb l’efecte contrari.

Esperarem, doncs, a veure quantes llistes es mantenen, desapareixen, o s’afegeixen un cop acabi el termini legal de presentació. Tot i que pocs ho acostumen a fer, potser serà més necessari que mai llegir acuradament, llegir amb atenció les professions de fe i els programes, per esbrinar motius de decisió més enllà de les ambigüitats i de la malfiança sobre promeses concretes.

Les magnituds no són comparables, però tot i això hi ha una certa similitud entre la proliferació d’opcions polítiques –general, d’altra banda, en l’entorn geogràfic i la de cadenes i plataformes de continguts audiovisuals; de televisions, en llenguatge popular. Una abundància sobtada que, en opinió de molts crítics, no ha afegit qualitat de continguts, en general, i sí una enorme dificultat, per no dir impossibilitat, que el subjecte receptor –nom acadèmic per a l’espectador/a– pugui arribar a conèixer tota l’oferta d’un dia o hora determinat, poder formar-se un criteri de selecció i ni tan sols abastar, per limitacions tècniques o econòmiques, tots els “senyals” oferts en diversos “paquets” de tan sobreabundants empreses.

Tornant a l’àmbit polític, pot ser tan dolent per a l’interès general la majoria absoluta, i més si es repeteix la d’un “color”, com la dispersió de representacions al Consell general que dificulti la formació d’un govern estable i la presa de decisions en els trascendents reptes plantejats per a l’esdevenidor immediat, en política interna i en relacions internacionals, que segons el cas, podrien comportar canvis constitucionals i de les institucions actuals.