x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

A l'Aina Moll i els seus celatges

Sembraria la llavor de la normalització del català en una societat que sortia de la dictadura
Actualitzada 23/02/2019 a les 07:54
El dissabte 9 de febrer moria a Ciutat de Palma la filòloga Aina Moll i Marquès, als 88 anys. L’endemà diumenge, en fer pública la notícia, la seva neboda Susanna Moll Kammerich ens deia: “Ahir va morir una dona honesta, treballadora, compromesa, modesta, constant, sensata, lluitadora pacífica, gens renouera. En el moment actual, en què hi ha tanta immediatesa, fama fàcil i superficial, crispació, falta de diàleg, maniqueisme i polarització, difamació i males maneres, ella pot ser un bon exemple a seguir si realment volem canviar les coses. Però cal reflexió, empatia, generositat i bona voluntat...” Són unes paraules sentides i així també enteses per qualsevol que recordi el pas d’Aina Moll per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà des de 1980 fins a 1988, durant els dos primers governs encapçalats per Jordi Pujol. Als seus cinquanta anys, en plena joventut, Aina Moll emergia als mitjans de comunicació amb el seu parlar menorquí i una vitalitat i claredat d’idees poc usual entre els alts càrrecs polítics. Ben aviat faria solc i sembraria la llavor de la normalització del català en una societat que sortia de quaranta anys de dictadura, plena de cornades i travetes contra la llengua catalana. La campa-nya “Sóc la Norma. El català, cosa de tots” es passejava pels car-rers i entrava amb força a les escoles, als instituts, als comerços, a les fàbriques i a les llars, amb força però sense fer soroll, sense renou –com diu la seva neboda–, perquè l’Aina Moll era ben conscient de la fragilitat de l’eina que tenia entre les mans i de la responsabilitat històrica de tornar-la a situar i mostrar en la posella de la dignificació i de l’ús corrent i oficial. A ella, l’agraïment i el record, ara que el seu celatge ja té la claredat eterna feta d’aquella mirada viva i aquell somriure que l’acompanyaven sempre.
Aina Moll havia nascut a Ciutadella de Menorca l’any 1930. I, no pas per casualitat, de ben petita notaria el gust i el desvetllament per la llengua. El seu pare, Francesc de Borja Moll i Casasnovas, quan ella nasqué, tenia 27 anys i a part del goig per la primera filla, feia gairebé una dècada que era l’ombra i la mà dreta d’un altre home de llengua, un gegantàs de la llengua, mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda, nascut a la possessió de Santacirga, de Manacor. En Moll va conèixer la figura colossal, dit en exactitud corpòria i d’esperit, de mossèn Alcover al seminari de Menorca, l’any 1917, on feia tres anys que estudiava Moll. Alcover hi arribava a la cerca de mots per a la composició de la seva obra magna, el Diccionari. El petit Moll, el Mollet, li causà bona sensació, la mateixa que notà el jove estudiant; van, en dir menorquí, “fer gambes”, com dos enamorats que es troben, en el seu cas, atrets per la llengua i les rondalles. Tres anys més tard, el 1920, en tornar el ja imparable “apòstol de la llengua” a Ciutadella, Moll, encara estudiant al seminari, amb qui mantenia cor-respondència, el rebia al peu del vapor. I l’estiu de l’any següent, el 1921, amb encara no 18 anys complerts, Moll ja formava part de l’equip punter i trescava a la recerca de mots, cèdula en mà, al costat de l’animós i belluguet Alcover. Foren 150 dies, del 26 de juny al 23 de novembre, anant amunt i avall de Catalunya i el País Valencià. Van passar ben a prop d’Andorra, per terres pallareses, urgellenques i cerdanes. Moll, a més de les enquestes, era autor dels dibuixos que mostraven a qui entrevistaven, per facilitar el saber de quina forma anomenaven les coses i conjugaven els verbs a cada indret. Des d’aquell estiu i durant 11 anys, fins al 1932, quan moriria mossèn Alcover, Moll esdevingué aprenent i deixeble alhora, i l’obra del Diccionari (1926-1962) seria portada fins al final pel diligent i fidel Moll, es va fer càrrec no només de la continuació de l’estudi i la confecció, sinó de l’editorial, va agafar les regnes d’Alcover a l’Editorial Alcover i va fundar l’Editorial Moll l’any 1934. El resultat és una obra immensa, un corpus de 3.500.000 de cèdules!, la calaixera de la llengua; una obra, el Diccionari Català-Valencià-Balear, conegut com l’Alcover-Moll, que és un celatge també etern, nascut en els purs celestes mallorquins i menorquins d’un manacorí i un ciutadellenc vius com una centella i treballadors a desdir.
Alcover moria amb 66 anys el dia 8 de gener de 1932 quan l’Aina Moll (Alcover li deia na Molleta) tenia encara no 2 anys i el seu pare 29. Pare i filla acabarien, trenta anys més tard, el Diccionari. Mort mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll escriuria, després d’entendre el pes sagrat que li carregava el llegat del mestre, paraules que en serveixen per copsar la figura traspassada i la figura del que quedava: “El Diccionari és una empresa de pur patriotisme, i com a tal és una empresa d’abnegació i de sacrifici. L’abnegació i el sacrifici del seu iniciador arribà fins a l’extrem de fondre-hi tota la seva salut, tots els seus cabals, tota sa vida de treball intens; i se n’anà a l’altre món sense el consol de veure la gran obra acabada, i amb l’amargor de la incertesa del pervenir. Nosaltres, els continuadors de la seva tasca, no ens hem aturat davant aqueixa incertesa, sinó que hem pres per norma avançar, avançar sempre, més de pressa o més poc a poc segons quines sien les possibilitats, però no tornar mai arrera ni aturar-nos sinó en cas de força major i d’obstacle humanament insuperable. Tenim fe en el pervenir. Bé ve a brunzir al nostre entorn el borinot negre del pessimisme, amb son saluet descoratjador; bé ve a dir-nos que som infantils somniadors, que l’obra del Diccionari està perduda com totes les obres de pura idealitat. Però observa’m el món, i encara hi veim brollar les clares fonts dels ideals, que el fred del materialisme no arriba a congelar. Quan sien passats alguns anys i se sia esvaïda l’atmosfera passional en què s’ha mogut la vida de Mn. Alcover, comprendrà tothom com era de prodigiosa la seva activitat, amb quina absència d’egoisme la prodigava, i quins tresors espirituals s’amagaven sota la rústica escorça de la seua ingenuïtat.”
Si us escau de ser a Ciutadella de Menorca, feu pas per Contramurada fins a trobar l’avinguda de Francesc de Borja Moll, el número 1 de l’antic carrer del Nord, just abans d’agafar el camí de son Salomó, davant per davant del ben plaçat peu de murada del Bastió de sa Font. A la placa col·locada l’any 1983 a la façana, llegireu, ombrats per les acàcies: “En aquesta casa va néixer, dia 10 d’octubre de 1903, en Francesc de Borja Moll i Casasnovas, fill predilecte d’aquesta ciutat. L’ajuntament de Ciutadella en reconeixement al treball científic en favor de la llengua catalana del gran filòleg ciutadellenc i en gratitud pel seu servei a la cultura del poble.” És un altre dels celatges dels Moll pare i filla, dels obligats a fer-ne replega per mantenir clars ideals i convenciments.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts