Les muralles d'aquell vailet de Montblanc

Mentre el senyor Francesc Badia signava les dedicatòries del llibre que acabava de presentar, l’autora de les il·lustracions Francesca Marsà em dedicava el meu amb un text i un dibuix de la silueta del turó de Montmagastre, amb les parets de l’església de Sant Miquel dreçades en un dels vessants. Li havia demanat expressament el dibuix de Montmagastre, perquè el llibre Muralles medievals i guerres de setge. Una mirada encuriosida a la baixa edat mitjana, Edicions Salòria, 2019, tracta de castells i de murs castellers i, Montmagastre, el castell de Montmagastre -a part de ser capçal del bressol de la Francesca Marsà, “la Pepita de Montargull”, poble a tocar Montmagastre- és una referència obligada en la història del comtat d’Urgell, puix d’aquell turó de forma piramidal, que destaca visible i airós des dels quatre vents entre la fondalada d’Artesa de Segre i el coll de Comiols, en van sortir les estrènues hosts catalanes a primers de maig de l’any 1010 cap a la campanya de Còrdova, en què al camp de batalla d’Aqabat al-Baqar (la Costa dels Bous) hi van perdre la vida el primer comte Ermengol d’Urgell, el bisbe Odó de Girona, Aeci de Barcelona i resultaren malferits els bisbes Arnulf de Vic i Sal·la d’Urgell, morts respectivament a Calonge de Segarra i a Gelida aquella mateixa tardor de 1010.

Així que cada vegada que, tot anant per la carretera pujant de Balaguer cap Artesa de Segre, o d’Artesa de Segre per Comiols i cap a Isona, albireu la destacada piràmide de Montmagastre, amb la seva església castellera retallada a mig aire del turó (les restes del castell són gairebé imperceptibles), aneu amb el pensament mil anys enrere i recordeu la seva importància històrica. De Còrdova, malgrat la pèrdua en la batalla guanyada, del comte Ermengol d’Urgell i de dos bisbes, tornaren victoriosos el germà d’Ermengol, Ramon Borrell, comte de Barcelona, el comte Hug d’Empúries, el comte de Besalú, Bernat Tallaferro i el bisbe d’Elna, Oliba de Besora, que agombolaren els ferits bisbes Arnulf i Sal·la fins a tornar a ser en terra cristiana, a Calonge de Segarra i a Gelida, on arribarien extenuats i sense tenir més alè per poder seguir fins a les seves seus de Vic i d’Urgell, i on en els respectius castells moririen per les inguaribles ferides de guerra.

El llibre que ens acaba de presentar el senyor Badia ens parla de castells, i de torres, i de murades, i de valls, i d’armes, i d’estratègies de setge. És, com ens diu al pròleg, “Un manual de divulgació. Versa sobre alguns aspectes de l’edat mitjana, més concretament, de la baixa edat mitjana, una època que, aneu a saber per què, té un atractiu especial per a petits i grans, per a persones doctes i per a altres que no en són tant”. Ell mateix ens confessava, a l’acte de presentació aquest dijous al vespre a l’espai Fòrum dels Grans Magatzems Pyrénées, la il·lusió que durant tota la seva vida porta a dins i sent per la muralla de la seva vila natal de Montblanc, quan ja de vailet a vegades s’afigurava veure la figura d’un soldat espiant-lo parapetat als merlets mentre ell passava per baix el carrer. I fruit de la il·lusió primerenca i del treball acurat i metòdic que hem pogut copsar i gaudir en altres treballs d’investigació, com en els llibres Assaig sobre el barroc andorrà (1991), Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil, 1936-1939 (2001) o El Copríncep Mons. Justí Guitart i el seu temps, 1920-1940 (2007), el senyor Francesc Badia ens sorprèn altre cop amb aquest compendi amanós i amè, profusament il·lustrat, sobre muralles i setges i els components arquitectònics, històrics, materials i humans que hi resten lligats.

Estaria content en Pere Català Roca, el gran estudiós i divulgador dels castells catalans, en poder llegir aquest llibre entenedor i profitós, que ens guia per les etapes constructives i actives de les fortaleses medievals. Recordem amb gust, justament parlant de castells, la visita que amb en Pere Català vam fer l’any 1996 a les restes del castell de Castellbò i les seves paraules animoses: “A veure si algun dia el podeu mirar d’excavar i treure’n les parts ensorrades a la llum”. Vint anys després, si hi fos, també s’alegraria de veure com l’interès per l’arquitectura medieval ha permès recuperar i fer visitables bona part de les muralles i estances antigues del castell dels vescomtes de Castellbò.

Tornant una altra vegada al llibre del senyor Badia, em permetreu que m’adreci al vailet que somiava despert vora les muralles de Montblanc, al vailet que als seus 96 encara ens mostra el talent i la força d’esperit intacta, i us proposi, al vostre grat, un dia que baixeu a la Seu d’Urgell, sigui per anar a l’Arxiu del Bisbat o per un altre motiu, de visitar les dependències de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, on gustosament us acompanyarem i a la sala d’actes, de ben segur us agradarà veure un parell de pedres treballades, de calibre gros -com les que vau veure al castell museu de Castelnaud, a França- fetes servir com a projectil durant el setge del segle XV del castell del Querforadat, als peus de Cadí, al Baridà, on també encara en podem veure alguna emplaçada en indrets dels seus solitaris carrers, ara emprades com a ornament. Moltes felicitats i gràcies per aquesta interessant obra.