Creat:

Actualitzat:

Sota l’aparença del treball pel comú s’amaguen personalitats egòlatres, que s’estimen molt a si mateixes i que facin el que facin estan segures de la missió que els ha estat encomanada en aquesta vida: han d’assolir grans objectius. Per fer-ho són capaces de distorsionar la realitat, establir relacions d’amistat purament instrumentals, impregnades d’una falsa empatia, que els ajuden a anar escalant en els seus propòsits o els serveixen de flotador en moments veritablement complexos. Incapaces d’encaixar crítiques, tot allò que es digui o s’escrigui d’elles acaba sent entès com un atac personal. Es comparen constantment amb els altres i sempre tendeixen a ridiculitzar l’enemic o a enfurismar-se en cas que sigui més brillant, en una teatralització que voreja l’histrionisme. Els egòlatres tenen una percepció tan exagerada de les seves qualitats que fins i tot són capaços d’immolar-se –políticament vull dir– sacrificant-se pel bé d’altri –partit o candidat– atribuint-se tots els mals públics, en un exercici d’exhibicionisme per reforçar la imatge de la seva gran vàlua, fins i tot en l’adversitat. Una manera recargolada de ser percebuts com a persones d’èxit, francament, on tot comença i acaba en ells. Certament que no és un mal només dels polítics, sinó que la societat en general experimenta des de fa molt de temps l’auge de la cultura de l’autosatisfacció. Les successives crisis que haurien d’haver servit per ressituar el nostre paper com a societat en aquest món i l’exigència als poders d’un gir de 180 graus en la gestió del bé comú han reforçat encara més els egòlatres exercint el poder. I així anem.

tracking