Mmmmuac!

Bip-bip!, tu-tut!, tit! o brrrr (ara, tot tremola una mica). Amb el Nadal, la missatgeria digital ha tret fum repartint felicitacions precuinades, bromes més o menys encertades i un munt de bons desitjos: pau i amor (uff!.. amb els temps que cor­ren!) i petons i abraçades (que bé!.. amb els temps que cor­ren!). Així és la vida moderna: una vida en diferit en què ja no es discuteix si els petons en català es fan o es donen (es fan!) perquè, simplement, s’escriuen i s’envien. Més enllà del format, l’important és complir amb el desig de fer-los i exposar-se a rebre’ls. Papasseit ho tenia clar: “Deixa’t besar, i si et quedava enyor, besa de nou, que la vida és comptada.”

De petoners, com de petons, n’hi ha de tota mena. Els tímids envien els petons en singular, un petó!, els generosos utilitzen el plural, petons!, i els meticulosos els quantifiquen, un milió de petons! Hi ha petoners amorosos que els envien en diminutiu, un petonet!, i d’efusius que els engrandeixen amb la força de l’augmentatiu, un petonàs! N’hi ha que s’entreguen en cos i ànima a la besada i exalten les virtuts del petó amb tota classe d’adjectius, un petó immens, grandiós, profund, llarg i dolç! Els petoners a qui els agrada que el petó soni petonegen amb l’onomatopeia, muac!, i la intensitat del petó dependrà del nombre de emes, perquè no és el mateix un ràpid i efímer muac! que mmmmmmmmmuac!, que vol temps i abraçada.

El que tenen en comú tots els petons és el signe d’admiració, la ratlleta i el punt que trenquen la distància i afegeixen passió a la besada. L’admiració és l’abraçada del petó escrit, la mirada, el somriure, l’escalf i l’emoció del retrobament. És tot el que trobem a faltar i és el que fa que, som humans!, continuem petonejant.

“Si en saps el pler no estalviïs el bes, que el goig d’amar no comporta mesura. Deixa’t besar, i tu besa després, que és sempre als llavis que l’amor perdura.”

Per un 2019 ple de petons!