Un anunci que fa uns dies vaig descobrir sobre la destinació Perú va despertar una reflexió sobre el nostre mode de vida i d’oci. Viatgem cada vegada més, ho tenim més fàcil, de fet n’hi ha que sembla que ho facin per poder rascar les caselles del mapa i penjar les fotos a les xarxes. Tenim més oportunitats que mai de conèixer noves cultures i documentar-nos. Tenim a l’abast informació per poder preparar visites d’allò més autèntiques. Tot i això ens hem convertit, majoritàriament en turistes. Turistes que fan cua als mateixos llocs, que repeteixen selfies en un enquadrament predeterminat i que prefereixen menjar de cadenes uniformes a cuina autòctona. Turistes que busquen turistes, seguint guies i mapes, i que obliden l’essència d’aquest plaer: la recerca de l’autenticitat, veure com viuen altres cultures, provar el seu menjar i viure in situ els costums, perdre’s passejant pels carrers d’una ciutat desconeguda, entrant a l’atzar o on la intuïció ens digui, per descobrir què s’amaga darrere la porta. En definitiva, hem deixat de ser viatgers. No ens guia la curiositat, sinó les recomanacions de les guies i els likes dels amics. No descobrim racons i recorrem a peu laberíntics camins, sinó que fem cues davant dels punts d’interès, anestesiats, impassibles. Preferim el menjar prefabricat a l’autenticitat d’una cuina. Perseguim l’enfocament perfecte de la foto per posar-hi filtres i tenir likes i ens perdem la posta de sol davant dels nostres ulls. En definitiva, fem el turista però no som viatgers.