L'11 de novembre de 1918

L’onze de novembre de 1918, a Compiègne, dins d’un vagó de tren –el mateix que utilitzaria Hitler vint-i-dos anys més tard–, va ser signat l’armistici que posava fi als combats de la Primera Guerra Mundial al front occidental.

Enguany se n’ha commemorat el centenari.

L’ambaixada de França a Andorra va proposar, a tal efecte, una projecció del film elaborat el 1928 –deu anys després– per Léon Poirier: Verdun, visions d’histoire. Es tracta d’un monument cinematogràfic de dues hores i mitja de durada que mostra, mitjançant l’anomenada batalla de Verdun –de febrer a desembre del 1916–, com les tropes alemanyes ocupen un ter­ritori a les portes de la ciutat i com les franceses el recuperen després, retornant la línia de front al posicionament inicial. Balanç de l’operació: en deu mesos, més de 750.000 morts entre els dos bàndols.

Un monumental fresc dirigit –al meu entendre– de manera magistral, amb una forma extraordinàriament moderna de la utilització dels primers plans. Cares que –en una cinta muda– fan parlar amb tan sols gest i mirada. Obra èpica que mostra, i ben palesa, la terrible absurditat de la guerra.

Excepcional. Magistral –cal recalcar-ho, també–, la interpretació de l’acompanyament musical que va dur a terme Hakim Bentchouala-Golobitch.

Cal felicitar la iniciativa.

Es va tractar d’un moment de memòria, d’un moment d’art, d’un moment de reflexió incitant la reflexió...

Ara, cent anys després de l’infern que va representar aquell conflicte; més de setanta anys després de l’horror de la Segona Guerra Mundial, a Europa, es tornen a sentir discursos xenòfobs, rumors carregats d’ira i d’odi que fan eco a veus sorgides de temps passats que semblaven esborrats per sempre més. Moments com els que ens va oferir l’onze de novembre passat l’ambaixada de França haurien de ser propicis per a aguditzar els nostres sentits, per a fomentar la reflexió sobre el nostre entorn. Car la pau es treballa.