Evolució, afició del MoraBanc!

Evolució. Se’ns omple la boca amb aquesta paraula quan parlem del que cal a la política i als polítics, a l’educació i a la justícia pel bé dels nostres fills i la societat que deixarem, evolució en les lleis d’igualtat, en el respecte al medi ambient i als animals... És l’ingredient estrella de totes les converses. Vigilem també el que llegim i deixem posat a la tele, no sigui el cas que ens faci més mal que bé.

Però si l’evolució s’acosta a la individualitat i aquesta individualitat som nosaltres mateixos, la cosa canvia un xic; ja la cosa es torça una mica. Els nostres éssers més propers (amics o no tan amics, família, companys de feina i entorn en general) són els millors i més perfectes miralls de la importància real que aquesta paraula té a les nostres vides, perquè a aquesta abstracta paraula li haurem de donar contingut en algun moment –dic jo.

Les nostres passions, reaccions, emocions i pedres del camí que resulten d’aquestes relacions, conformen el contingut de la nostra evolució personal; així que toca examinar-nos, no n’hi ha d’altre. I si no ho fem no passa res, però tot el que pugui sortir de la nostra boca en referència a la mateixa és directament mentida.

I us en poso un exemple del cap de setmana passat. Al bàsquet, la meva afició favorita. A casa, a la bombonera, partit MoraBanc Unicaja. Ple d’individualitats a les grades i a la pista. Passions i colors, i l’educació rebuda cadascú a casa seva. Comença el partit. Xiulets i pitades des de la grada, miro cap a un costat i cap a l’altre i sembla que –poques o moltes– se senten com si fossin a tota la graderia. Veig un jugador del MoraBanc que es va deixar la pell a la pista la temporada passada, el Jaime Fernández, i que ara juga a l’equip contrari, i sembla ser que van adreçades a ell. Es converteix en el mirall del nivell d’evolució de l’afició, en aquell espai i temps.

Continua el partit i les pitades i xiulets no cessen, no per desconcentrar l’adversari, sinó adreçats al jugador, i insults –dels potents per entendre’ns.

És que ha parlat malament d’Andorra o del MoraBanc? –li demana un noi a la seva xicota al meu costat. No, tot el contrari, sempre ha donat mostres d’agraïment sincer al club i al País. –I doncs? –Li quedaven dos temporades de contracte–, li respon ella amb cara de circumstància... Llavors es tracta d’això –penso...– i és quan ja em quedo de pasta de moniato.

I veig el jugador amb les vambes amb la bandera tricolor d’Andorra; està clar que està a un altre nivell d’evolució, que alguns no copsen.

Contracte: acord de voluntats que es pot rescindir complint unes condicions pactades, perquè resulta que les parts són persones i tenen vida. I si no volem acceptar això doncs les cavernes ja ens queden una mica massa lluny. I això és així a Andorra i a qualsevol país amb uns mínims, al basquet o al món de l’empresa, és igual. No barregem colors que ara no toca. Depriment el nivell d’evolució d’uns quants, a mida que van passant els minuts. Es tracta de bàsquet, senyors; de joves jugadors que es guanyen la vida amb la suor dels seus fronts i mai millor dit. No són mediàtics jugadors de futbol i ni que ho fossin. Amb 20 anys encara hi ha gent que té il·lusions, vol créixer, provar, evolucionar, però ja estan els jutges pesseteros de les grades per saber com ha anat tot i resoldre en conseqüència.

Cal recordar que al final de les temporades, els clubs de bàsquet, tots en general, valoren i decideixen no renovar molts jugadors i entrenadors sense cap motiu ni judici, i molts d’ells es queden sense feina. I no passa res. És el joc. Recordeu: acord de voluntats. Però resulta que no veig cap d’aquests que insulten pels colors, acollint a casa seva una temporadeta a aquets jugadors que no renoven; de fet ni se’ls passa pel cap.

Vergonyós el nivell d’evolució d’uns quants.

Els nostres jugadors, els del MoraBanc és clar, –mentrestant– sense aplaudiments ni animacions perquè l’afició està, entre una cosa i l’altra, ben distreta. I alguns jugadors semblen mirar-se com dient: això és el que ens espera... si marxem quan ells no ho diuen.

Reflexionem una mica,que ja ens han repetit massa vegades si ens pensem que som el melic del món. Que acabem d’aterrar a l’ACB fa quatre dies, si us plau. Que al final acabarem rebent jugadors corresponents al nivell de classe i evolució de l’afició. Espavileu que us diran involucionats, a uns quants.

I clar tot el que surt per les seves boques –com ja us he dit– és directament mentida, o potser va adreçat directament a ells mateixos?