x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
de la meva agenda

Gaudim de la tardor

Qui ensenya a la mainada la naturalesa verge que no trobem en els llibres?
Actualitzada 18/11/2018 a les 06:57
-No vull ser despenjada! No vull caure en el no-res! S’exclama una fulla esgrogueïda dels pollancres d’AINA.
-Les companyes volen fer entrar en raó la seva companya desfeta en una vall de llàgrimes. L’aviven : El nostre destí és néixer en la primavera per envolar-nos a la tardor. És la nostra sort. Tampoc nosaltres no volem morir.
La fulla esgrogueïda planta cara a una ràfega de vent gelat que pretén emportar-se-la: No vull caure en l’oblit!
-Qui parla d’oblit? Entonen a una sola veu les altres fulles. Mira quin bé de Déu de mainada que recull amb emotiva tendresa les fulles caigudes. Contempla com els infants ens acaronen. Gràcies a nosaltres, crearan una artística aquarel·la per a la casa d’AINA. Tots els nombrosos esquiadors albergats a la casa admiraran la nostra bellesa enlluernadora pels mil matisos de colors. No morim. Som transformats. Som transfigurats!
Es feu un llarg silenci.
Cap de setmana, 10 i 11 de novembre, a AINA se celebra la Festa de la Tardor. És la corona a una setmana de vacances de tardor i de la Solemnitat de Tots Sants. No diuen que l’espai de la casa, els arbres, els bosc de la Devesassa i tot el seu entorn és una de les catedrals més boniques de la naturalesa amb capella romànica de Sant Joan com a absis? A la tardor, amb els seus colors ocres i groguencs, ho és més, de santuari i catedral, perquè la percepció de l’infinitament petit esdevé el secret de la clarividència. La protecció de l’infinitament fràgil i tendre és el secret de la força. Gautier Bes escriu a la revista Ecològica Integral: “Passejar-se per la tardor és trobar-se una mica més davant de Déu”. Els arbres són protagonistes a la Bíblia, la pomera al jardí de l’Edèn, la figuera evangèlica que no dona fruit. Entre les 13 classes d’arbres que abriguen la casa AINA, sobresurt al costat de la font del bon dia, el cedre del Líban. Catherine Vialle, professora de l’Antic Testament a la Universitat catòlica de Lille, autora del llibre Ce qui dit la Bible sur les arbres: “l’arbre és el símbol d’unió entre el cel i la terra, entre l’home i Déu”.
La Festa de la Tardor d’AINA és testimoni de la fascinació del de­sig de la mainada per gaudir de l’olor del bosc, el pessigolleig del vent, la catifa del sotabosc, el piular dels ocells, la claror de la lluna que petoneja la primera neu allà dalt als cims. Tot és un bàlsam d’eternitat en uns pobles i ciutats on cada dia basteixen més places dures i omplen de ciment els carrers. La tecnologia ens estenalla. L’ordinador, el mòbil, la tauleta tanquen els sentits. Els psicòlegs reivindiquen amb urgència l’educació sensorial. Cada dia són més els ciutadans sèniors i juniors que no tenen un contacte directe amb la naturalesa no domèstica. Qui ensenya a la mainada la naturalesa verge que no trobem en els llibres? Passejar-se pel bosc és una vivència sensorial corporal que ens recorda que no som només receptors de les pantalles. No s’educa integralment un infant entre les quatre parets d’una classe. Xics i grans hem de sentir la vitalitat de l’humus del qual depenem. La societat del clic, on tot es concentra a prémer una tecla, ens priva de gaudir de la naturalesa.
La Festa de la Tardor d’AINA és un petit oasi dins del curs escolar per a la contemplació de l’estació amb més colors de l’any. Endinsem-nos en el bosc de la tardor andorrana. Un nen recull un bastó, una nena descobreix les traces d’un animal. Els companys improvisen un joc amb les pinyes caigudes de l’arbre. Tots participen en la recollida de fulles per a la creació d’un gran mural: fulles de tots els colors i de totes les dimensions que el vent ha despenjat. Els cants, els tallers de panellets i castanyes, la paràbola de bona nit del mossèn, la pregària a la Mare de Déu de Meritxell, a qui els marges de la Valira d’Orient ofereixen la pintura més acolorida de la tardor andorrana, i la convivència, lluny del pare i de la mare... La Festa de la Tardor és festejar el fet de viure, em confia la meva Confident que em fa l’ullet d’agraïment.
  • #1 fabulador
    (18/11/18 07:31)

    Aquelles coses solien passar a la tardor. Des de la finestra de l'habitació observava un enrogiment de la muntanya que ens feia de mur i ens protegia de tot mal. Jo sabia coses d'aquesta i d'altres estacions per la meva família, ni tan sols podia olorar l'aire de l'exterior per què per a mi era potencialment mortal. Una estranya afectació al·lèrgena a tot o quasi tot el que m'envoltava feia que la glotis s'inflamés de tal manera que acabava fent glops d'aire com un peixet fora de l'aigua. Per alguna raó jo era incompatible amb el món i ell s'entestava a eliminar-me del mapa.
    Imagineu els del CSI de las Vegas amb lo vestit blanc, mascareta i ulleres. Doncs aquell era el meu aspecte habitual. El meu armari?, el d'un perfecte psicòpata si no us hagués explicat l'anterior. Els calçotets amb l'únic material que permetia que el meu cos no granulés i ulcerés amb menys de mitja hora.
    VOLEU MÉS?

    Respondre
1
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477