x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Horitzó cultural de la Seu d'Urgell

Mirem tant a la pantalla dels telèfons i resta d’aparells informàtics, que quedem distrets i ens perdem la visió i fins i tot l’aire del moment en què vivim
Actualitzada 03/11/2018 a les 06:42
Mirem tant la pantalla dels telèfons i resta d’aparells informàtics, que quedem distrets i ens perdem la visió i fins i tot l’aire del moment en què vivim. Ho podeu veure segur anant amb el clípol, autocar o agafant el bus o el metro o el Trambaix o el Trambesòs si esteu a Barcelona: la majoria de gent amb la vista fixada a la pantalla, tancada en el seu món virtual. És ben curiós com canvien les maneres d’entendre o de mirar a l’hora de viatjar. Quan fa un parell de dècades desplaçar-se en autocar va experimentar un creixement molt notable, el disseny dels vehicles es va fer amb grans vidres, ben diferents de les finestretes. També els trens va adoptar finestrals per poder gaudir del paisatge, de l’horitzó. És ben curiós això, i encara ho és més que el món vist en una pantalleta engoleixi el món que ens envolta. Tant que es va criticar la “pantalla tonta” de la televisió, perquè s’interposava en el diàleg de dins de casa, i ara portem pantalles a sobre de dia i de nit. Així, l’horitzó més proper, la línia de paisatge natural i cultural, passa a un segon terme o s’acaba esborrant del que anomenem imaginari col·lectiu.
Convé de tant en tant recordar la marca que el pes de la història deixa en la nostra geografia. Geografia que és física, però que també és humana. La fesomia del paisatge humanitzat abasta gairebé tots els racons on mirem, sigui a muntanya i no cal dir a les planes, de més bon conrear. Sense la intervenció humana, la monotonia i la uniformitat del paisatge no ens alegraria tant la contemplació ni tindríem ganes de viatjar per anar a veure aquella o tal altra contrada. Sense les veus, les mirades, les expressions artístiques, sense la marca, sense el batec dels qui viuen en una contrada, la geografia, el paisatge humà, perd bona part del seu sentit. Sense el fet cultural, no hi ha ressò, no hi ha plenitud, la nostra mirada llisca superficialment sense elements que la facin espurnejar.
L’horitzó cultural de la Seu d’Urgell l’entenem estretament lligat a la projecció històrica de mil cinc-cents anys com a seu del bisbat d’Urgell i, d’altra banda, des de fa més de 800 anys amb vincles amb les Valls d’Andorra. Ben visible aquesta projecció en la catedral i el claustre, es complementa amb els, curosament guardats, fons documentals dels arxius i els artístics del museu diocesà. És un horitzó cultural, el referit del bisbat d’Urgell, d’una tal importància social, que sense el qual la Seu d’Urgell aniria coixa fins i tot del nom. Per això el seu valor històrico-artístic el tenen present les administracions, ajudant el bisbat a mantenir i a fer visible i consultable el seu llegat cultural. Les noves instal·lacions dels arxius, estrenades ara fa cinc anys, van ser un primer pas que si les coses no es torcen, anirà acompanyat d’un segon pas encarat a la remodelació, ampliació i funcionalitat del museu. Dilluns de la setmana passada, la visita de la Consellera de Cultura Laura Borràs al bisbat, va servir per fer evident la bona predisposició amb el projecte i la col·laboració de la Generalitat per a dur-lo a terme, per a contribuir a fer visible i afermar l’horitzó cultural de la Seu d’Urgell.
La consellera de Cultura també havia visitat, abans de ser rebuda al bisbat per l’arquebisbe ad personam, Joan-Enric Vives, la casa de la Ciutat, on l’alcalde Albert Batalla, en la qual ja és la recta final del seu passar al capdavant de l’ajuntament, va exposar-li un altre projecte cultural de gran calat: la creació del Centre Artur Blasco de Cultura Popular Pirinenca, radicat a la Seu d’Urgell, amb l’objectiu de posar a l’abast la tasca de recull i estudi sobre el cançoner popular del Pirineu fet per Artur Blasco durant cinquanta anys, tasca que encara duu a terme, i també per fer més accessible la feina de recuperació i projecció de l’acordió; “un centre d’estudi, de promoció, de difusió i de reconeixement”, com va expressar la consellera Borràs, donant així una altra filada a l’horitzó cultural de la Seu d’Urgell, sempre a l’abast, aquí a tocar mateix.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts