Ara que diuen que dissabte vinent serà el darrer cop que farem el canvi d’hora estacional, i que, si no ho he entès malament, a partir del 2019 cada país de la Unió Europea podrà escollir quin fus horari fa servir, resulta que els presumptes experts en la matèria no es posen d’acord si és més convenient adoptar tot l’any l’horari d’hivern, o bé tornar a canviar el 31 de març vinent per adoptar, ja de manera permanent, l’horari d’estiu. El més sorprenent, però, és que tots els arguments que he pogut sentir sobre aquesta qüestió coincideixen en dues característiques ben curioses: semblen oblidar l’efecte sobre la salut un horari l’altre (no és el mateix sortir de casa al matí quan encara és negra nit que quan comença a clarejar, com saben molt bé als països escandinaus); i, encara pitjor, semblen oblidar que la terra és rodona i que el sol surt i es pon a hores diferents a indrets diferents. De fet, ja s’han sentit algunes veus que reclamen que, aprofitant la fi dels horaris estacionals, es faci també una reforma a fons dels horaris laborals, per tal de poder dedicar el màxim d’hores del dia a la conciliació familiar i a activitats socials i culturals. Una reclamació que, malauradament, se segueix prenent com una utopia tot i que l’actual grau de tecnificació ho faria perfectament possible per a la major part dels habitants del planeta. En qualsevol cas, potser n’hi hauria prou a recordar que som animals solars i adoptar un sistema horari que ens permeti viure d’acord amb el cicle del sol a cada territori, tal com fèiem abans que la revolució industrial ens transformés en un engranatge més de la maquinària econòmica.