Aquesta setmana s’ha posat fi a una de les paradoxes més incomprensibles de l’Andorra contemporània: que al país no hi hagués cap productor de formatge. D’importadors, però, tants com en vulgueu. Era una anomalia difícil d’entendre, com el fet que fins ara no hi tinguéssim localitzat i catalogat cap dolmen. Andorra, i convé no oblidar-ho, va ser durant molts segles país d’ovelles, de pastors, d’orris i de formatges. Eren tan bons, els formatges serrats andorrans, que servien per lubricar diplomàcies, amorosir negociacions i segellar pactes. Quan a les corts de París i Madrid, i a palacio, i allà on fes falta, arribaven els farcells amb aquella prodigiosa llet transfigurada, reis i ministres, bisbes i secretaris feien festa major i probablement es predisposaven a tractar amb simpatia els afers andorrans.
És ben trist que una de les imatges de l’imaginari comercial i turístic andorrà sigui, encara avui, un impersonal formatge de bola holandès. I encara podem trobar formatges industrials fets a la Garrotxa etiquetat –amb una horrorosa tipografia gòtica– com si fos un producte andorrà de soca-rel. Per això ens hem de felicitar de la presentació de la formatgeria del Josep Maria Troguet, Casa Raubert. Bé, no és per fer-ne propaganda (encara no els he pogut tastar), però fan molt bona pinta i amb els noms dels diferents tipus es reivindica de pas la llengua de la terra. Ara que s’ha celebrat la fira de Sant Ermengol, la geografia formatgera pirinenca, que els darrers anys ha crescut enormement, ja no té aquell forat que clamava al cel. Llarga vida al formatge, que és paisatge i tradició fet olor, gust, memòria i sentiment.