Creat:

Actualitzat:

Si lo parece, es. Aquest és el corol·lari de pa sucat amb oli del conegut Teorema de Andrés. Rima en castellà, per això la gràcia de fer famós el tal Andrés. Desconec si hi ha una versió nostrada. És superior a nosaltres. No podem evitar fer judicis de valor o d’intencions, prejudicis, abans de provar fefaentment qualsevol fet i ens basem en opinions, sospites o, en el pitjor dels casos, en el run-run, en allò del “m’han dit que un ha sentit que un altre assegurava...”, per condemnar sense pietat qualsevol persona i les seves accions. Sembla culpable, ergo, serà culpable. Així de fàcil. Així d’injust. En un plis-plas ho hem enllestit. I molt sovint, la majoria de vegades, no ens ho quedem per a nosaltres. No és un pensament privat. I ara! Ens agrada publicitar el nostre parer, fent lluïment que tenim opinió. Si fem públic el nostre pseudojudici, a les xarxes socials, per exemple, la preocupació és de qui ha rebut el nostre pseudoveredicte, ja que llavors feina té per poder treure’s de sobre l’edhesiu de pseudoculpa- ble. Ai, la càrrega de la prova! Que fàcilment canvia de sentit! El Capítol III de la nostra Constitució porta per títol Dels drets fonamentals de la persona i de les llibertats públiques. Dins del mateix es recullen reconeixements diversos. En l’article 10.2 es parla de la presumpció d’innocència com a dret reconegut. Ara bé, una cosa és tenir el reconeixement legal d’un dret i una molt diferent que fem honor al mateix en el dia a dia. Només quan un ha estat objecte d’una condemna pública injusta i abans d’hora sap com cou de ben endins trobar-se en una situació així. És veritat que les vulneracions de drets es poden portar als tribunals, però no em negareu que seria molt millor que, en el cas concret de la presumpció d’innocència, no calgués anar davant del batlle. Només amb una mica de seny i de respecte en tindríem prou. Els mateixos que sempre exigim per a nosaltres.

tracking