x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Sepulcres emblanquinats

Sobre la doble moral, l’explotació, els abusos de poder i la injustícia, fruïm una llarga llista d’ensenyaments laics d’artistes, filòsofs i poetes...
Actualitzada 10/10/2018 a les 07:10
Fa uns dies –o potser setmanes?– Oriol Vilella escrivia sobre la religió a l’escola en un diari andorrà. La seva referència bíblica a Sant Mateu i a una de les obres més conegudes de Bach em va refrescar la memòria d’alguns dels episodis que, diuen, ens relatava el deixeble de Jesús i que podrien ser un instrument per interpretar el present.
En la meva infantesa, un dels contes que més em fascinaven era el del Messies expulsant a fuetades els mercaders del temple (capítol 21, 12-13). Mateu explica l’episodi així: “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va expulsar els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia: ‘El meu temple serà anomenat casa d’oració, però vosaltres en feu una cova de lladres.’” La violència –de baixa intensitat– ha tingut sempre bona prèdica en la civilització judeocristiana, sense excloure’n la d’alt voltatge en cas de “justificada necessitat”.
Al capítol següent (22,21) explicava Mateu –o el seu plagiari?– allò tantes vegades repetit: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” És cert que l’Església catòlica no ha estat gaire complidora d’aquest ensenyament: des del segle VIII fins a les acaballes del XIX, Cèsar i Déu van regnar junts els Estats Pontificis. Una coalició que la unificació italiana va liquidar de manera provisional el 1870; per bé que, cinc dècades després, el Papat recuperà la sobirania del l’exigu (44 hectàrees) territori del Vaticà gràcies als pactes de Letran del 1929 entre Mussolini i Pius XI. M’abstindré, avui, de treure conclusions d’aquest petit detall de la legitimació original de l’Estat vaticà.
On no ha deixat mai de co-manar cesàriament l’Església des de l’edat mitjana ha estat al nostre país (46.776 hectàrees), sense necessitat de signar pactes antinatura –o van ser naturals?– similars al de Mussolini i el Papa Achille Ratti, el qual –entre altres mèrits anteriors– havia beneït la guerra d’Abissínia i la dels cristeros a Mèxic.
Però Mateu també tenia la resposta còmoda a aquesta contradicció entre la prèdica i la pràctica (Mt, 27,2-4): “Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit.” Està prou bé –oi?– aquest repartiment de drets i deures: obeïu, accepteu càrregues insuportables, però no feu com fan ells.
A poc a poc, el Mateu indignat es va engrescant i comença a anar a sac contra el fariseisme (Mt 27, 27-28): “Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’impuresa! Igualment vosaltres, de fora sembleu justos, però per dintre sou plens d’hipocresia i de maldat.” Un discurs de raper moderat que, històricament, no ha servit per canviar ni un àpex el comportament de les castes eclesiàstiques, basat encara avui en la dita: “Consells venc i per mi no en tinc.”
Per entendre el present, per descomptat, no cal haver llegit els evangelis, fins i tot, podria ser contraproduent. Sobre la doble moral, l’explotació, els abusos de poder i la injustícia, fruïm una llarga llista d’ensenyaments laics d’artistes, filòsofs i poetes que, a més de relatar-nos aquestes pràctiques, han volgut anar més enllà, esbrinar com i per què es produeixen, sense demanar-nos obediència i resignació al càstig diví que es distingeix per la seva equivocada punteria, sempre acarnissada en els més febles.
Uns filòsofs i poetes que no ens sermonejaven sobre les injustícies de la realitat social i política sinó que volien transformar-la.
En un petit poema en prosa titulat Chacun sa chimère, Baudelaire parla de les misterioses i incomprensibles raons per les quals els oprimits accepten, sense revoltar-se, les arbitrarietats dels dèspotes de torn. Diuen que el poeta francès es va inspirar en la pintura de Los caprichos de Goya: Tú que no puedes, llévame a cuestas.
Charles Baudelaire, perplex, pren nota d’aquesta curiositat que crida la seva atenció: “Cap d’aquests viatgers semblava irritat contra la bèstia ferotge penjada al coll i enganxada a l’esquena; semblava que la veia com part de si mateix. Totes aquestes cares cansades i serioses no van mostrar senyals desesperació; sota la cúpula spleenica del cel, els peus immersos en la pols de la terra tan desolada com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d’aquells que estan condemnats a esperar per sempre.”
La bèstia ferotge ja està prou identificada; cada dia, més dones i homes troben insuportable portar a coll aquesta càrrega; són gent que no es resigna a esperar per sempre, que vol acabar amb la discriminació de la dona, que vol unes polítiques d’igualtat eficaces i no retòriques, que reclama la despenalització de l’avortament a Andorra. Les excuses, els xantatges, les amenaces i el menyspreu dels fariseus hipòcrites, dels doctors de les lleis d’alta volada, dels experts en capses de Pandora, de tots aquests sepulcres emblanquinats, ni convencen, ni espanten.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts