x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La llum de Santa Coloma

L’hora més bonica per copsar les velles pedres del campanar de Santa Coloma és a mitja tarda d’ara a la tardor. Si fa sol, l’aire és net i cada pedra atrau la nostra mirada
Actualitzada 28/09/2018 a les 21:37
L’hora més bonica per copsar les velles pedres del campanar de Santa Coloma és a mitja tarda d’ara a la tardor. Si fa sol, l’aire és net i cada pedra, posada una sobre l’altra ja fa un bon grapat de segles, atrau la nostra mirada. El sol que ens fa arribar encara generós els rajos de llum i d’escalfor, però ja amb ganes d’anar a joc, ens porta amb el pensament fins aquells segles VIII i IX, quan les mans que van fer pujar les parets i van cobrir la nau de l’església eren les de qui notaven la mateixa tebior i claror que ara notem quan ens mirem l’església de Santa Coloma amb ulls de respecte i sentiment d’admiració davant del monument. Igual sensació d’encanteri, goso dir fins i tot, d’enamorament, en contemplar l’afuat campanar, la devien tenir els qui el van fer pujar, pedra a pedra i gaveta a gaveta de morter de calç, alçant-lo com una fita al bell mig de l’ampla vall per on la Valira serpentejava amb aquella remor ancestral que avui en dia la sorollosa carretera ens priva gairebé a tot­hora d’escoltar.
En algun lloc entre la roureda del Malreu i la Valira, a prop o potser en el mateix indret on hi ha l’església de Santa Coloma, hi deu haver, soterrada de fa molts anys, la trampa per caçar l’ossa, el clot de 3 o 4 metres folrat de pedra i amb lloses escopidores a la bocana. L’ossa que hi queia, atreta pel segall de cabra lligat a la punta d’una post feta aguantar amb unes lloses a sobre de l’extrem de terra, prou pesants per mantenir la post horitzontal, però cedint i trabucant cap al forat quan la grapa de l’ossa i tota la seva corpenta avancés de dret cap al pobre animaló i junts post, cabrit i ossa i lloses de contrapès anessin forat avall. Els brams de la bèstia caçada se sentien sortir de clot i ressonaven als penyals del turó d’Enclar, on rebotien i pujaven vall amunt, fent-se oïdors des del pui antic d’Andorra la Vella. Quan l’ossa havia caigut a la trampa, i es regirava de ràbia i sacsejava la post i el cabridet, no passava ni un quart que des de les cabanes de pedra del Malreu arribaven amb llances i puntals de roure ben esmolats per donar-li mort. Santa Coloma, advocada contra l’ossa, és emplaçada en aquell turonet, poc elevat però més alt que qualsevol indret de les vores, bo per engi-nyar-hi la trampa. Talment altres esglésies de Santa Coloma, la més vista, la d’Arsèguel, que també queda en la colladeta i apartada del poble. Quantes osses que des de les frescals raconades de Cadí baixaven a tastar aranyons i serves a tocar Segre, no devien haver caigut al parany. L’indret, en certa manera considerat pagà en arribar el cristianisme i endolcir els costums pervinguts de la prehistòria, era on es bastiria el temple i on, com no podia ser de cap altra manera, Santa Coloma hi tindria el seu setial.
La llum de Santa Coloma la tornem a veure en anar a admirar les pintures romàniques recreades amb el videomapatge, la projecció en els murs interiors de l’absis preromànic de la composició del pantocràtor, dels evangelistes i d’una jove vaileta, Santa Coloma, que acompanyada d’altres sants ens mira contenta i ens fa sentir en pau. Ha estat una bona pensada i iniciativa incorporar al vell redós sagrat les pintures que li foren arrencades fa una vuitantena d’anys i que després de rondar per Europa van tornar a Andorra de la mà del Govern. Una incorporació en imatge virtual, donada la molt complicada i extremadament riscosa tornada de les originals al seu emplaçament genuí; pintures que custodia a Aixovall el servei de patrimoni del Govern i que ben aviat podrem veure en l’edifici de línies exteriors, una mica atrevides però suposem que amb un espai interior prou acollidor i adequat per poder exposar els murals de Santa Coloma i altres elements del llegat romànic andorrà. L’efecte del videomapatge sobre el nostre esperit és indubtablement beneficiós. Ajuda a valorar encara més l’Agnus Dei al seu lloc original i les sanefes que hi ha a l’arc triomfal. Asseguts als bancs de la nau, i amb la mirada de Nostra Senyora dels Remeis, la talla romànica que s’ha hagut de moure i posar en un cantó –amb un fons floral que potser no és el més encertat i amb una urna de vidre que reflecteix els llums del sostre, provocant una molèstia visual just a l’alçada del front i corona de la mare de Déu–, podreu imaginar com eren les pintures en tota la seva plenitud. Podreu imaginar i en acabar la visita, curulls de llum, pregar i si voleu somiar. Jo hi vaig notar la presència, allà dalt al finestró central, del Juli Minoves espiant, el ministre que va materialitzar el retorn de les pintures a Andorra. I en sortir, alçant la vista cap al campanar, albirant al pis de més amunt, la figura del Pere Canturri, saludant-nos amb el braç i trencant nous del noguer, també preuada relíquia, que fa companyia a Santa Coloma.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts