Avortarem

Desenganyeu-vos: avortarem. I ho farem a Andorra. I ho farem per dues raons: perquè tenim raó i perquè, encara que algú n’estigui convençut, ni som a l’edat mitjana ni en cap país islàmic. Demà és el Dia internacional per a la despenalització de l’avortament i som aquí, entre muntanyes, en aquesta vella Europa que ja n’ha vistes de tots colors, exigint que les dones que viuen a Andorra puguem decidir si, en cas de risc físic o psicològic greu per a nosaltres; de malformacions o defectes, físics o psíquics, en el fetus, o violació, volem avortar i si ho volem fer al país on vivim i on paguem els impostos.

Per ara no ho podem fer i hi ha qui en dona la culpa al bisbe d’Urgell. Però el problema no és el bisbe, sinó que aquest senyor és un dels coprínceps i com a tal es pensa (i per ara se’n surt) que encara és l’amo, que mana més que el poble andorrà, malgrat la Constitució. El bisbe, pobret, què voleu que digui? Ell és part i representant de l’Església catòlica i ja sabem de quin peu calça aquesta gent. D’altra banda, també hi ha qui en culpa el Govern o directament el cap de Govern. Quins altres! Aquests es diuen “representants del poble” i actuen com a “representants dels interessos del senyor Copríncep”, vet-ho aquí; ni escolten l’ONU ni el Consell d’Europa, que els insten repetidament a legalitzar l’avortament en aquells tres supòsits, ni fan ni deixen fer, però cobren cada final de mes, també d’aquelles dones a qui neguen els drets. I encara hi ha qui culpabilitza directament les dones que reclamem els nostres drets titllant-nos ara d’histèriques, ara de putots, negant l’evidència que el que realment els rebenta és que no continuem sent aquelles nines de porcellana que feien bonic en un racó.

Els culpables de veritat som nosaltres, els qui vivim a Andorra. Tant se val si hi hem nascut, si som fruit de sis generacions d’andorrans o si hi residim; cada home i cada dona és i ha de ser un ferm defensor dels nostres drets, perquè, tot i que ens agrada negar-ho, no podem continuar sent un país ple d’especificitats que amaga el cap entre aquestes muntanyes com un alarb solitari. Ho aconseguirem, malgrat els entrebancs religiosos i polítics. Nosaltres parim, nosaltres decidim.