Hi haurà dones?

La tardor arriba amb anunci d’eleccions i comencen les timbes. La política ha estat tradicionalment un terreny masculí i malgrat que algunes dones han començat a treure-hi el cap sovint ha estat liderant partits amb poques possibilitats de governar o per fer-se càr­rec dels comuns. És com si s’acceptés que la dona està preparada per gestionar els àmbits més domèstics, que traslladats a la política són els comuns, però no per liderar un projecte de país.

Etimològicament, ajuntament deriva del verb ajuntar i designa l’edifici que gestiona les cases d’un municipi. És, doncs, una mena de govern domèstic i les expressions sinònimes fan evident la relació amb aquest àmbit: casa comuna, casa consistorial, casa del poble o casa de la vila.

Fa poc, Conxita Marsol flirtejava amb la possibilitat de presentar-se a les generals però admetia que l’edat li jugava en contra. Si es decidís, ho faria amb 59 anys, que no és ni edat de jubilació. Quan Hillary Clinton es va presentar candidata a la Casa Blanca amb 67 anys no només va haver de lluitar contra l’estigma d’optar a la presidència sent dona, sinó també, de fer-ho gran. Així, si a alguna cosa es van esforçar en campanya no va ser a amagar el sexe, que era evident, sinó l’edat. El més curiós de tot plegat va ser que mentre les dones que no li van donar suport van argumentar que era massa gran, els homes eren incapaços d’assignar-li l’edat que realment tenia. De fet, la majoria creia que era més jove, tant que un 20% només li’n posava 40 i escaig. L’edat condicionava molt més el vot entre el seu propi col·lectiu, perquè als homes els havien passat per alt les arrugues.

La història és plena de dirigents granadets a qui ningú no ha qüestionat res. Ara bé, perquè una dona entri a Govern, el mateix dia i per la mateixa porta n’haurà de sortir un home. Això ja no és tan evident si es manté la creença que la dona només pot governar la casa. La resta, són excuses!