Equilibri necessari

Si la preservació en seguretat del patrimoni històric i artístic no ha de ser incompatible amb l’exposició al públic, sempre amb les condicions necessàries de seguretat en el sentit més ampli, és inevitable preguntar-se quelcom de semblant, si no el mateix, amb la iniciativa comunal d’aprofitament per al lleure dels llacs de Tristaina.

Llegíem divendres a la xarxa que, davant la campanya popular de signatures conservacionistes, el comú d’Ordino feia marxa enrere. Molts estaran d’acord que la riquesa natural d’aquestes valls i muntanyes és un dels grans tresors andorrans, a preservar en la part que encara s’ha salvat al llarg dels anys, que és molta.

Els cercles ordinenc i el dels Pessons són dos dels indrets dignes de preservació contra tota mena de desfiguració i, encara més, de contaminació, entre d’altres que potser estan defensats per la mateixa natura, que complica l’accés amb la necessitat de llargs itineraris a peu i en desnivell per arribar-hi.

Fa anys, davant la prohibició per motius ecològics de celebrar uns campionats de rem en un llac espanyol, la federació cor­responent va replicar que el pas dels bots per l’aigua era asèptic. De fet, l’estany d’Engolasters ja ha acollit proves esportives.

Però no és menys cert que obrir a la navegació i la natació als tres llacs de muntanya que anaven a ser afectats és ben diferent. Perquè no tots els usuaris seguirien una normativa lògica i necessària i els casos d’incivisme serien molt difícils d’evitar, per molt control i vigilància que s’hi dediqués; per cert, amb un cost considerable per al o els pressupostos públics concernits.

I, tanmateix, seria un atractiu més per al turisme de lleure en la natura trobar fronteres endins un espai amb llengua d’aigua amb prou condicions, naturals o artificials, per permetre el lleure, esportiu i no, o no tant, a la seva superfície.

Evidentment, resulta difícil trobar un llac natural amb les característiques que requerirà aquesta explotació en benefici de les activitats dels turistes, i dels ciutadans que vivim aquí tot l’any, i que sovint s’obliden, tot i la importància dels visitants per a l’economia nacional. Potser hauria de projectar-se i habilitar-se un estany artificial, amb equip o equips de depuració de l’aigua i cura o recreació de l’entorn, geològic i vegetal.

Alguna iniciativa en aquest sentit es va presentar, però va decaure. Com es va desestimar allò del ràfting a Sant Julià de Lòria, en aquest cas amb tota lògica per la manca de condicions naturals, començant per la manca de cabal del riu, tret dels estius amb una meteorologia excepcionalment generosa en pluja, com ha estat, en part, el que tenim a punt d’acabar.

Quan es proposa recuperar la connexió del país amb l’exterior per tren, o la construcció d’un aeroport a l’interior, com si haguessin aparegut de sobte hereus de Borís Skossireff, ja prou contents amb diaris i casino en embrió, semblaria que aquesta reduïda instal·lació de lleure nàutic és igualment assolible, si no més, pel que fa a espai físic i despesa necessària.

Això sí, hauria de ser condició imprescindible mantenir l’equilibri entre garantia de manteniment de la riquesa natural i activitats de lleure. Habilitant la nova instal·lació aquàtica en paisatge urbà, o urbanitzat, preexistent.