Els altres horaris

La fi dels canvis d’horaris europeus oficials, quan arribi, si arriba, no resoldrà el problema de saturació diària dels quefers per a una gran part dels ciutadans i ciutadanes d’Andorra, per no parlar de la gairebé impossible conciliació entre la vida laboral i la familiar.

A tall d’exemple podem esmentar el comerç, i especialment els grans magatzems, oberts els set dies de la setmana, com a mínim nou hores, si no en són onze, de bon matí al vespre avançat. O la restauració, víctima de la diversitat dels ritmes entre els dos estats veïns, amb obertura per als dinars entre les dotze i les quatre del migdia, entre les set i les onze del vespre-nit, o més enllà, segons les sobretaules.

Els ritmes dels centres docents estan ben allunyats dels laborals, en acabar a les cinc de la tarda, de vegades abans, en contrast amb els esmentats per a tants treballadors i treballadores. El recurs per apropar uns i altres són les activitats extraescolars o les guarderies, en mesura més gran o més petita amb costos suplementaris per a les economies domèstiques, més difícils d’atendre en el cas de famílies monoparentals i, en tot cas, amb recursos insuficients.

I així podríem continuar amb més i més exemples de la realitat en aquestes valls i en aquests àmbits. És cert que s’ha millorat relativament respecte dels anys preconstitucionals i del gran boom turístic, quan no hi havia regulat cap horari d’atenció al públic, ni establert cap mena de descans setmanal. I no fa tants anys d’això.

Però no és menys cert que queda molt, moltíssim, per fer, per arribar a un nivell raonable d’aquest altre aspecte d’Estat de benestar que ja no depèn tant, ni tan directament, de les normatives oficials.

A Catalunya fa dies que ho han plantejat, al seu mateix parlament, per evitar el que es considera una manca d’adequació dels horaris reals i a la pràctica a les recomanacions per a la salut, o a la manca de son, especialment en els infants i adolescents. Una de les iniciatives és el canvi per llei dels horaris de feina, tot apropant-los als dels centres educatius i, en general, avançar-los a la pràctica, per atansar-los o igualar-los als de la resta d’Europa. Una altra, que no és tan menor com sembla, són les graelles de programació de les cadenes de televisió, que allarguen el prime time del migdia fins a les quatre, i el nocturn fins a la mitjanit, o fins i tot la matinada. L’horitzó fixat per les institucions del Principat veí per arribar als canvis d’inèrcia en els costums l’han fixat el 2023, molt poc després del previst per a la vigència de l’abolició dels canvis anuals al conjunt europeu.

Aquí sembla bastant més difícil una iniciativa equivalent, i encara més l’aplicació pràctica, perquè la fragilitat econòmica i la disminució de resultats dels principals sectors fins ara: el turisme i el comerç, resulten tan evidents com la gran dificultat, si no impossibilitat, de trobar alternatives eficaces per a la tan desitjada diversificació. Només cal preguntar als pagesos sobre conreus alternatius al tabac.

I així, mentre no ens arribi un canvi radical a l’economia i la societat, una crisi sistèmica que per a alguns ben assabentats i assenyats ja és del tot real, aquests altres canvis, d’horaris, i de costums, romandran inassolibles. Com les reformes tan lògiques de lleis bàsiques que completen la configuració del marc constitucional.