Feia mal veure les flames sortint per les finestres del Museu Nacional de Rio de Janeiro. Diu que el fons constava de vint milions de peces, moltes de les quals especialment valuoses perquè eren el darrer vestigi de la cultura de pobles precolombins ja desapareguts. Curiosament, la web del museu segueix oferint la mateixa informació que abans de l’incendi; un detall amb cert aire macabre però que alhora permet fer-se una idea una mica més concreta del que s’ha perdut en el sinistre. Un bon nombre de ciutadans es va manifestar l’endemà de l’incendi per denunciar que el capítol de seguretat ha estat oblidat durant massa temps als pressupostos del museu i per això ha passat el que ha passat. Però, posats a dir-ho tot, també caldria saber quantes persones de les que hi havia a la manifestació havien visitat algun cop el museu, perquè tinc la sospita que les seves sales rebien al cap de l’any una ínfima part la gent que prefereix torrar-se a la platja de Copacabana. De fet, podríem dir que, per a la immensa majoria dels habitants del planeta (inclosa la immensa majoria de la minoria considerada culta), el tresor cultural i històric que s’ha perdut en l’incendi no ha existit mai, senzillament perquè ignoraven que existís. Reconeguem-ho: ens hem acostumat a considerar els museus (i els museus hi han ajudat força) com la vitrina on guardem la vaixella de l’àvia, que no es pot tocar perquè no es trenqui cap peça, i ni tan sols l’ensenyem si no és a gent de molta confiança. Fins que, anys més tard, ningú ja no recorda per què és tancada allà, sense fer cap servei, i s’acaba venent a un brocanter, que dels diners tothom en sap què fer.