Creat:

Actualitzat:

Aquesta setmana Europa ha celebrat la fi del “rescat” de Grècia. Els més contents que s’hagin acabat les mesures restrictives són, evidentment, els grecs. Més enllà de la notícia, més enllà del bombo i plateret amb què el primer ministre hel·lè, Alexis Tsipras, ho va anunciar des d’Ítaca, més enllà de la simbologia del gest i del lloc; la tornada a la normalitat –la definició del mot la deixarem per un altre dia– brilla per la seva absència. Per poc que un es prengui la molèstia d’anar una mica més enllà dels titulars propagandístics, la realitat, per molt que estiguem en ple mes d’agost, sura com el plàstic al mar. L’any 2010 quan la UE i l’FMI la van intervenir, Grècia tenia un deute públic de 300.000 milions d’euros (129% del seu PIB). Ara, després de vuit anys de retallades salvatges, amb més de 450 reformes imposades, l’atur disparat fins al 190%, més de 100.000 acomiadaments, una retallada mitjana dels salaris del 38% i de les pensions del 45%, amb més de 300.000 empreses tancades i el 25% del PIB perdut, el futur de Grècia no té res de “normal”, si no és que donem per normalitzada la misèria actual. Des de l’òptica de l’Eurogrup, però, la veuen com una “economia enfortida” i per això ha decidit aixecar-li el càstig. La veritat al darrere d’aquesta mesura és que el retorn del deute és una fal·làcia, un impossible. No es poden retornar ni el de Grècia, ni el de cap altre país de l’arc mediterrani (Itàlia, Espanya per exemple). Vista la situació, el camí a seguir és fàcil: “No deixen que la vaca es mori per a continuar munyint-la”, (P. Olalla, Ctxt 20/08/18). Res de nou sota la capa del cel. Rescatats? De què!

tracking