No, gràcies

Mocadors? No, gràcies. Polseretes per les teves filles? No, gràcies. Una rosa? No, gràcies.

Cada cop que sortim fora d’Andorra, ens retrobem amb la realitat d’allò que s’anomena “venda ambulant”, una etiqueta que connota molt bé (molts haureu pensat en els pakistanesos que venen cerveses al vespre o en els subsaharians que ofereixen collarets, ulleres i artesania a les terrasses) però que denota fatal, perquè etiqueta només la marginació, deixant altres etiquetes més fashion com food trucks o shopping experiences de diferents tipus per a la venda ambulant dels no marginats.

A cada interacció amb un venedor ambulant, no puc evitar una sensació d’estar en permanent fora de joc comunicatiu. Primer, perquè menteixo. Vols una rosa? No, gràcies. Però sí que vull una rosa, qui no vol una rosa?, el que no vull és comprar-la o comprar-la ara o pagar-la. Després, perquè la resposta és automàtica, no meditada: m’he trobat en ple atac d’al·lèrgia dient-li: “No, gràcies” a un venedor de mocadors de paper i després de superar la fase automàtica haver de girar cua i anar a trobar-lo perquè precisament el que més necessitava del món en aquell moment era un mocador de paper. I el mateix amb el pareo: despistat com soc de mena, em passa sovint d’anar a la platja sense tovallola. Un cop hi arribo, podria plantejar-me desviar-me fins al poble en una excursió de força minuts per trobar un pareo per sortir del pas però si em trobés un venedor ambulant que me l’oferís allà mateix segurament la primera resposta, automàtica, irreflexiva, seria: “No, gràcies.”

No, gràcies. Respostes automàtiques i irreflexives que m’espanta desconstruir. Potser és perquè és il·legal? No ho crec, no tinc una relació tan pulcra amb la legalitat… Perquè crec que m’estafaran amb la qualitat del producte? Més que a un Mercadona o amb l’obsolescència programada de les empreses més fashion? Perquè em facin entrar en un regateig sense fi en què soc molt poc hàbil? O potser és que ja tinc del tot integrada una màscara estil Black Mirror en què (sense mediació tecnològica –i això és més greu) ja he aconseguit no veure ni interactuar amb la marginació que m’envolta. Tot un triomf dels nous temps. Protocol “No, gràcies”. Respostes que espanten.