x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

D'aquells orris i estanyols

Els pastors antics hi passaven els estius amb el bestiar engormandit per la bona herba
Actualitzada 04/08/2018 a les 06:48
    Jordi Pasques
D’aquells pastors antics que el Bonaventura Adellach veu fent osques per marcar el temps al pic d’Arinsal, ens arriben cada estiu, muntanya amunt, les ombres vives del seu passat. Allà als orris i prop d’estanyols, passaven els estius amb el bestiar engormandit per la bona herba. Deixaven péixer les ovelles i ells a la vegada i a la seva manera paixien les escalfades sentors de l’estiu al pic del dia i les més frescoses de les hores de la nit. Allà a la Coma del Forat, talment com ara s’hi asseu l’Adellach a trenc d’alba per fixar la vista a l’escletxa quan el sol hi treu el cap, els pastors de l’antigor s’hi ajaçaven, aquietat el ramat, pasturant sense neguit, amorriat al pet del sol. Quiets, amb herba per coixí i les pedres fent canaleta a l’aigua del rierol, s’enlairaven amb la vista cap als esberlats cimals, per atrapar el blau del cel i la blanquinosa figura del núvols innocents. Pesaven figues i feien el son, en agradosa reposada, bressolats pel repicar pausat dels esquellerincs i el so greu d’alguna esquella de migdiada mandrosa, trencada només la pau pel lladruc dels gossos, fet sense motiu, només com senyal de ser-hi, sabedors que els pastors així passen més plàcidament l’estona.
Aquells orris avui en dia voltats només de solitud, gairebé comptats un a un i amb els seus noms, si s’escau que encara els sabem i els tenim presents. Les pedres dels tancats i els murs de les cabanyes, l’engleva coronant-los, les ortigues, la clova obrada humana oberta al nostre pas, a la curiositat innata. No els hi trobem els pastors i els ramats, ni ells ens hi veuen, figures passavolants pel seu univers d’estiu. Però hi són encara, palplantats amb el bastó fet d’aquells avellaners de la ribera, mirant-nos sense dir res, fent de llindar entre el seu món i el nostre. “I on aneu a aquestes hores?” –oireu d’una veu fonda quan us trobeu en el punt just on la parla i la mirada s’aparellen entenedores. “La intenció és arribar a l’Estall Serrer abans no descar­regui la tronada” –contestarem amb la nostra veu clarament més apocada. I la mirada del pastor, aparentment distreta, ens guiarà a voltar el termenal de l’orri, pouar aigua de la font, travessar el rierol que baixa de l’estany i enfilar decidits –ara donant-li l’esquena– per la coma del davant. Un centenar de metres més enllà, aturats per dir-li adeu, abans no us gireu per fer així amb el braç, ja veureu el seu bastó alçat, en resposta al vostre gest. I ell quedarà allí, mirant com us allunyeu sortejant les branques de pi trencades per la neu o fregant les mates de neret.
Aquells orris del munyir, aquells orris dels formatges, aquells orris habitats de dia i de nit, aquells orris d’estiu. Hi trobaríem per si de cas encara algun enformador de formatge, alguna formatgera? I els cullers, i les escudelles? I alguna bessulla que tantes bones glopades d’aigua havia atansat als pastors? Potser la sort de no veure encara del tot perdudes les fesomies d’aquells orris, ens fa endevinadors del seu estar i del seu viure. Allà en aquella cabanya més xicarrona hi guarden els formatges. El formatge de pa, més gros, com un pa, a la solera; els de llescar, que són aplanats com el formatge de pa, però més menuts, posats a les posts travesseres a mitja alçada. El de torrar, a la part més alta. Baixaran tots en acabar l’estiu i seran preuats i encetats quan toqui l’hora. Parlem de fa tres o quatre segles, quan els formatges eren fets segons la munyida, la humitat o el temps més calorós i sec. Les menes de formatges s’assemblaven però tots tenien el seu gust particular i sobretot, el seu curat. El de torrar, que quedava més melós per dins, el fumaven amb fum de ginebró. A l’hivern, que és quan aquests es passaven per la paella, l’aroma sol ja atipava i anava bé per les vetllades amb la neu a la porta. El de pa, era venut a bon preu, perquè n’hi havia per a unes quantes brines. El de llescar, el més comú i que no mancava a cap taula, present tot l’any.
A la vora dels estanyols els pastors es fregaven la ronya amb un terròs d’englevat a mida de les seves mans. El xopaven a l’aigua i camal amunt i camal avall, braçal amunt i braçal avall, asseguts en una roca plana, feien net. Això un parell de cop a la setmana, les tardes de dimecres i el matins de diumenge.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477