1. Diu Josep Ramoneda que la impotència de la política convertida una vegada més en constructora de falses veritats per ocultar la subjugació al poder econòmic és l’expressió de l’evolució reaccionària i el renaixement conservador que viu Europa i més enllà. No he trobat una millor manera de definir el que fem a Andorra.
2. Escriu Enric Vila que si només sabem aportar buidor i rituals sentimentals al món, difícilment trobarem un lloc entre la resta de països, anirem venuts i no superarem el victimisme. I m’apareixen determinats discursos sobre Europa que escoltem d’alguns polítics i opinadors andorrans.
3. Deia Jorge Wagensberg que el món és incert i que, per tant, abans que arribi la incertesa, has d’estar armat amb el nombre més gran possible de solucions. I no se m’acut millor manera d’afrontar com a societat els canvis necessaris en recerca constant de noves idees.
4. Diferents autors remarquen la importància de valorar la cultura com un ascensor social, perquè l’autèntica cohesió social ve donada per la cultura, i per tant, la necessitat que els governs dissenyin polítiques culturals que trenquin amb les desigualtats socials. Potser que a Andorra hauríem de baixar la intensitat de la cultura-espectacle i apostar més per la cultura comunitària.
5. I Xavier Antich, referenciant Rebecca Solnit, aposta perquè fins i tot en les circumstàncies més adverses no tenim dret a renunciar a l’esperança, perquè la militància per un futur més just és l’únic instrument polític que queda en moments d’incertesa, perplexitat i paràlisi.