x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

La 'paideia' de la fraternitat

Europa és el resultat de desplaçaments col·lectius i de formació d’identitats
acumulades que s’hi han assentat generació rere generació
Actualitzada 15/07/2018 a les 06:48
A inici d’aquest mes de juliol, concretament al Diari del dia 1, tot parlant de la immigració, em referia a la fraternitat com a motor de qualsevol acció política. Ara veig que França ha fonamentat la seva política immigratòria en l’ anomenat principi de la fraternitat. Després m’he engolit –molt exacte!– el darrer llibre del pensador Josep Maria Esquirol, intitulat La penúltima bondat, assaig que hauríem de llegir i rellegir. Està escrit en un llenguatge que si no és totalment planer, està ben lluny del lèxic abstrús al qual moltes vegades ens tenen acostumats els grans pensadors. Sempre he cregut que com més intel·ligible és el llenguatge emprat per l’assagista, més bon pensador és, sobretot perquè ha fet l’esforç d’explicar-se. (És allò de “m’has entès?”. Jo sempre responc: “Si t’expliques bé de segur que ho entenc.” Consell molt adient per a certs polítics que, sovint, són molt escatològics.) Esquirol diu que per a ell “l’únic ideal polític és la fraternitat”. I afegeix: “No tinc una resposta per explicar l’extensió que encara té el mal, en aquest cas en forma d’indiferència, de fredor.”
L’historiador Heiny Kamen explica que en els darrers tres segles han creuat els Pirineus més de tres milions de persones fugint de confrontacions internes, de guerres europees o de revolucions i de dictadures de pelatges diferents, de nord a sud i a l’inrevés.
Europa és el resultat de desplaçaments col·lectius i de formació d’identitats acumulades que s’hi han assentat generació rere generació. Durant més de dos segles, el colonialisme europeu s’alimentà de les matèries primeres i de la mà d’obra per mantenir la revolució industrial, dels països d’on ara provenen la major part dels emigrants.
Es vulgui o no és vulgui, segons les estimacions de l’ ONU vers l’any 2050, l’Àfrica triplicarà la població d’Europa i ensems aquesta patirà un estancament demogràfic negatiu d’aquí a 10 anys.
Àfrica, és una certesa inqüestionable, pujarà cap a Europa. Aixecar murs és una banalitat, més enllà de la injustícia, la crueltat, potser la maldat... Els nadius d’aquelles colònies explotades pels europeus pujaran, no els pararà ningú.
Els gestos humanitaris sempre són benvinguts, però són les polítiques a mitjà i a llarg termini, les que poden pal·liar les calamitats. L’altre dia, el bon amic i intel·ligent periodista observador Arturo San Agustin escrivia això a La Vanguardia: “Un político bueno no sirve si no es, además, eficiente. Para la bondad, sus escenografias y coreografias ya tenemos al prodigioso papa Francisco y su verbo argentino. La aparente solidaridad, demasiadas veces, solo sirve para perpetuar la injusticia.”
Als nadius d’aquelles colònies que manu militari van ser explotades (només cal recordar el rei Leopold de Bèlgica, responsable de genocidis), ara se’ls barra el pas amb arguments identitaris i xenòfobs. Allò de, “primer jo”. S’enginyen tota mena de solucions per regular aquests fluxos migratoris que sorgeixen de la pobresa i de les desigualtats socials, fonamentades pels mateixos països colonials de la vella Europa, que trontolla cada dia més.
Aquests dies –l’altre dia ho comentava amb el vell amic, l’excap de Govern Òscar Ribas– recordo més el llibre Història de la decadència i la caiguda de l’imperi Romà, d’Eduard Gibbon, escrit al segle XVIII, i que, malgrat la historiografia, a Déu gràcies, ha avançat moltíssim, reflecteix, encara avui, entre altres, els elements que propiciaren a la llarga la davallada d’aquell gran imperi: la corrupció, les lluites internes i l’entrada dels bàrbars (els estrangers). Ambdós, entre altres arguments, hi estàvem d’acord. Després, segles de tancament, aïllament, l’edat mitjana... La història és cíclica? No ho crec, però sí que són representatius els errors humans –nosaltres– i com a ximples no recordem res, o no ho volem.
Els moralistes de tots els temps han lamentat sempre la profunda decadència moral dels dies en què vivien. Així ho deia el filòsof holandes Johan Huizinga, tesi formulada als anys trenta del segle passat i avui tan real com llavors. La desintegració europea amb les seves tanques, murs, fronteres serà el preludi de tragèdies inesperades a curt i mitjà termini?
No hi ha líders, o molt pocs, l’embrutiment de les masses formen part de l’estratègia per aconseguir el poder, trencament de llibertats individuals i col·lectives, mitjans de comunicació amb pocs escrúpols o convenientment subvencionats... Quin panorama, oi?
Penso que encara ens queda la fraternitat, com diria el filòsof Esquirol, “la penúltima bondat”, perquè “viure, pensar i estimar” mai s’aconsegueixen del tot. Per això, sempre serà penúltima.
I Andorra, i els petits, què pinten en tot aquest paisatge? Doncs, nosaltres ens divertim en processos electoralistes, i així com a Espanya, per exemple, els partits de dreta lluiten per qui és més de dretes, aquí uns grups –partits (no sé quina ideologia tenen!)– lluiten entre ells pel que ells diuen ser més d’esquer­res (?!). Andorra i els altres petits podran suportar-ho? Andorra ha d’obrir-se, sí, no pot viure aïllada, però cal retrobar l’Andorra de la cultura i l’educació! En cas contrari, no serem ningú.
Soc contrari, des de sempre, així ho he escrit des de fa anys, als anomenats profetes de calamitats, Joan XXIII dixit, però, avui, em torno cada dia més atribulat, i més proper a les tesis de l’escriptor portuguès José Saramago en el seu llibre Ensayo sobre la ceguera, que recomano en grau suprem. I em refereixo no a la ceguera física, sinó a la mental, la moral: “Crec que no ens quedem cecs, crec que estem cecs, cecs que veuen, cecs que, veient, no veuen.” Com en tot el veritablement important, la paideia, és a dir, l’educació activa, és fonamental per radicalitzar la fraternitat –base de la igualtat i la llibertat–. Bé per la solidaritat, però l’important és la justícia: tots som persones, tots, fins i tot els emigrants (quines aberracions , oi?), que ho entenguin els qui prediquen la indiferència i la fredor. La fraternitat no és teatral, el que anomenen els “gestos solidaris”, si només són gestos, sovint sí!
  • #1 Noir Hirondelle d'été
    (15/07/18 21:13)

    De les moltes definicions que es poden trobar sobre l'amistat o la fraternitat m'agradaria compartir amb vostè Sr. Morell una de les més belles que he aprés. El de la meva professora de francès.

    Parafrasejant Ludwig Wittegenstein, Mme. Christianne Dulyon deia que “les vrais amis sont ceux qui nous montrent dès son Sacré-Coeur le chemin à voler pour sortir de la bouteille”.


    Merci-beaucoup mon ami Antoni pour partager votres écris chaque Dimanche et vostres livres. Avec-plaîsir!

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477