Com recuperar l'art emigrat

Parlar de l’art emigrat, d’aquell del qual fa temps algú se’n va aprofitar per la misèria de moltes par­ròquies i es va endur al seu país alguna peça més o menys valuosa o fins i tot claustres sencers, és un tema recur­rent que, a part de lamentar-ho, no ens porta enlloc.

I parlant d’aquest tema em ve a la memòria que a Mataró farà cosa de més d’un segle un dia es va presentar a l’ermita de Sant Simó, ubicada als afores del nucli urbà, segons es diu, un turista centreeuropeu que va donar quatre duros al capellà responsable de l’ermita a canvi d’emportar-se una valuosa peça: un vaixell en miniatura del segle XV. Aquesta peça va anar d’Herodes a Pilat fins que, finalment, es troba des de fa anys al Museu Marítim de Rotterdam (Holanda), on l’exhibeixen com una de les peces més importants de la seva col·lecció. Alguns mataronins, com jo mateix, ens hi hem arribat. L’hem contemplat i hem lamentat el nul interès artístic que va tenir aquell capellà que es va malvendre el patrimoni.

La llista podria ser molt llarga i molta gent en sortiria malparada. A Nova York hi ha una part important del claustre romànic de Sant Miquel de Cuixà (el Rosselló). O al Museu Metropolitan, també a Nova York, s’exhibeixen les tombes dels comtes d’Urgell (Noguera).

L’any 1909 Josep Puig i Cadafalch va organitzar, des de l’Institut d’Estudis Catalans, una expedició a la Vall de Boí (Alta Ribagorça) per estudiar però sobretot salvar de l’espoli, de la mala venda que feien alguns capellans desaprensius, ignorants, obres del romànic moltes de les quals estan al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a Montjuïc. Algunes veus s’han alçat reclamant la devolució al lloc d’origen. Puig i Cadafalch va veure clar que si no se salvaven podien acabar mal venudes i perdudes.

Des de fa uns anys quan hom visita Sant Pere de Taüll té l’oportunitat de presenciar un espectacle visual extraordinari. Un espectacle que dura uns minuts gràcies al qual hom veu davant seu com van apareixent aquelles pintures talment com si acabessin de ser pintades a les parets de l’església. La sensació que, com he dit, dura uns quants minuts és realment corprenedora, fascinant. Em consta que són moltes les persones que hi van sobretot ara a l’estiu a admirar-ho. Vet aquí una manera que tothom qui ho vulgui les pugui admirar sense haver-se de traslladar a Barcelona, on gaudeixen d’un departament fet a mida. Diuen que és el museu d’art romànic més important.

Ara, al monestir de les Avellanes (Noguera), regentat pels Germans Maristes, on hi tenen els arxius, podrà exhibir amb aquesta tècnica, amb làser, les precioses tombes dels comtes d’Urgell que, ja fa més d’un segle, van ser traslladades a Amèrica al Museu Metropolitan de Nova York.

El projecte de veure in situ mitjançat la tècnica del làser aquestes magnífiques tombes, encara que de forma virtual, és un pas més per apropar l’art emigrat o malvenut.

Avui els principals museus practiquen la política de l’intercanvi. Deixar unes peces, unes obres, durant uns mesos a altres museus. És una altra manera d’apropar els fons existents a un públic que difícilment els podrà veure.

L’operació que s’acaba de portar a terme a les Avellanes ha tingut un elevat cost econòmic, d’uns 200.000 euros. Segons s’ha informat als mitjans de comunicació, l’esforç ha valgut la pena i a partir que s’obri al públic es podrà observar durant uns minuts, com en el cas de Boí, talment com si el pogués tocar una reproducció d’alta definició.

Els museus han de servir per salvaguardar el patrimoni propi o bé l’adquirit.

Cal suposar que en l’actualitat hi ha molta més sensibilitat per evitar que marxi el patrimoni. Que s’han superat aquells anys en què per quatre duros hom es podia polir un patrimoni que probablement pocs valoraven.

Ens fan falta encara molts ciutadans com Josep Puig i Cadafalch que salvin el patrimoni d’uns capellans desaprensius que a canvi d’uns diners preferien vendre-se’l.

Per sort, les condicions econòmiques, culturals i també socials avui ho impedirien. Bo i que no posem la mà al foc ja que sempre poden sortir desaprensius que el que els importa és omplir-se la butxaca.

Benvinguda la tècnica que ens permet recuperar, ni que sigui virtualment, el nostre patrimoni desaparegut, emigrat.