A la Manela

No ens vam conèixer personalment ni vam coincidir ja que quan m’incorporava com a voluntària a Unicef Andorra ja no participaves activament a les reunions. Sí que hem coincidit en algun acte com quan se’t va lliurar un dels primers Premis Unicef Andorra, el 2012, per tot el que has fet per a la infància.

M’hauria agradat molt poder compartir amb tu la feina que vas iniciar, però durant els meus anys a Unicef he sentit a parlar de tu: molt i sempre molt bé. A tots els que formem, hem format o formarem part d’Unicef, ens ets molt present i és ben clar que sense la teva iniciativa, sense la teva visió, sense la teva empenta, sense el teu esforç, avui potser no estaríem aquí, a Unicef Andorra, treballant per millorar la vida de nenes i nens aquí i allà on faci més falta.

Vas aconseguir agrupar un grup heterogeni de persones amb perfils molts diferents però amb un únic objectiu: millorar la vida dels infants, i ho vas començar a fer molt abans fins i tot que fundéssiu Unicef Andor­ra. I escoltem dir a mossèn Ramon que sempre havies vetllat perquè els nens i nenes d’Escaldes anessin a escola i no els faltés un plat a taula, i que movies cel i terra perquè fos així.

Quan vas deixar la presidència, manifestaves que havies après molt amb les noves generacions, que sovint t’havien fet replantejar les teves idees i que t’havien enriquit molt en l’àmbit personal. Crec que som nos­altres, aquelles, en paraules teves, “noves generacions que han d’assumir la responsabilitat de portar d’ara endavant aquesta tasca tan meravellosa que és treballar perquè els infants, tots, siguin d’on siguin, visquin dignament i amb les mateixes oportunitats”, les que hem après, ens hem replantejat i ens hem enriquit seguint el teu camí.

Has estat un gran exemple, un model a seguir i continuarem la teva tasca amb il·lusió, amb treball, amb compromís, perquè cada infant tingui una oportunitat justa. Gràcies, Manela i fins sempre!