x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Foc i lloc

En 'Poqui'

Se’m fa present quan s’acosten les revetlles i els dies pesants d’estiu
Actualitzada 21/06/2018 a les 06:35
No sabeu qui era, oi? Us ho explico. En Poqui era el meu gos, un pequinès sense pedigrí, fill de la Cuca i d’un gos pinxo de carrer. El nom al qual responia era el de confiança, per als amics, perquè en realitat, com a bon pequinès, tenia fums de reialesa i es deia Pòquer (en aquella època jo hi jugava més que a la botifarra) Gos Frigola Carol Imperial de la Xina Mandarina (no feu aquesta cara, es deia així). Era un bon noi, sí, i d’aquells tan intel·ligents i obedients que sempre entenia i feia allò que li deies, si les circumstàncies ho permetien; per exemple, quan sentia “Poqui, vine o no vinguis!”, ell diligentment venia o no, depenia del seu criteri.
Quan tenia necessitats físiques, ell solet agafava la cadena i te la duia reclamant-te que era hora d’anar a passeig, i si deixava les seves deposicions a punt perquè algú les aixafés, no era pas per culpa seva, sinó que el porc o la truja era la persona que el passejava en aquell moment, fos qui fos. No us ho podria assegurar al cent per cent, però, a banda que era tan lleig com la Verge de Núria i l’ET junts, per a mi no tenia cap defecte, sinó que tot eren virtuts: no em deixava sola per res del món, em consolava i em feia riure quan estava trista, jugava a cuit i amagar quan el volies dutxar i a futbol amb una pilota de tennis fent servir el passadís de terreny de joc i la porta de la cuina de porteria, compartia els gelats i els jocs amb les criatures i els menjars més saborosos i les begudes més alcohòliques amb els meus pares.
Ja fa quinze anys que en Poqui no hi és. Es va cansar de tots nosaltres i se’n va anar al cel dels gossos. Des d’allà, mentre juga i es diverteix amb els amics que li fan companyia, cada any se’m fa present quan s’acosten les revetlles i els dies pesants d’estiu. Em ve a veure en somnis o em mira des dels ulls de qualsevol gossic que trobo pel carrer i em demana que us recordi que ell mai no ho faria, que cap gos us abandonaria enmig del no-res per moltes ganes de vacances que tingués, que cap us deixaria dins del cotxe tancats a ple sol una tarda rostidora de juliol i que, si us plau, tant per la posobra de Sant Joan com els altres vespres, us poseu els petards allà on us càpiguen. Gràcies.
  • #1 Coquelicot
    (21/06/18 09:06)

    Genial tot el que has dit. Tenir un gos es un privilegi unic!
    I pensó com tu. Per Sant Joan, els petards, allà on tu has dit.
    Gràcies per escriure aquest missatge preciós

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477