Pim, pam... POB!

Una taula, quatre cadires, piles de textos, ordinador, bolígrafs, fluor i dos cafès. El mobiliari ha desaparegut i la posada en escena intimida. Entre riures, confessions i una foto que enviem a una amiga, em recorden que jo soc la policia dolenta. Cap problema! Mètode Stanislavski: em cordo l’americana, em poso les ulleres i integro el personatge.

Comença la prova oficial de batxillerat (POB), dies d’estrès en què els alumnes seran examinats per professors externs per acreditar el títol. Entra el primer candidat i no té clar com actuar: aquí? Em presento? Començo? Té 10 minuts per disseccionar un text que no han vist mai i sobre el qual, en finalitzar el comentari oral, argumentarà la seva opinió. Després, debatrà amb un company un tema d’actualitat per demostrar capacitat de seducció i oratòria.

La prova no és fàcil, ni en el fons ni en la forma, i els nervis traeixen de mil maneres. La raspera, com un motor que no arrenca, fa acte de presència. S’estiren les mànigues, fan equilibris impossibles sobre la cadira o es graten frenèticament el punt més remot del cos. Els buenos cauen per totes bandes i inventen el verb entitolar i l’adjectiu cansatiu. Un bolígraf sotmès a tortura s’immola i surt disparat dibuixant una paràbola perfecta. No es lamenten danys. Algunes afirmacions, com la de la noia que “quasi no podia viure i es va morir”, són antològiques, i les intimitats familiars, com la del pare que un dia al mes només pren caldet, de traca. Ens fan gràcia amb el dilema Nutella o Nocilla i ens enamoren quan, d’una imatge d’una família multicultural, ens parlen de classes socials, de l’edat mitjana, d’hutus i tutsis, del mur de Trump, de les dues Corees o del Maig del 68. Aquell dia, hauríem allargat les converses per què deien i per com ho feien: sempre amb un somriure. Senzillament, hauria estat un plaer. S’acaba el dia i Harry el Brut no ha aparegut enlloc. A la merda l’Stanislavski!