Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Tendresa humana

En un món tan brutal (abans també ho era, però no ho sabíem tant), ben entès que la tendresa pràcticament si no ha desaparegut, roman callada i molt poc visible
Actualitzada 03/06/2018 a les 06:46
Albert Camus escrivia a La peste que “si existeix alguna cosa que és possible desitjar sempre, i obtenir a vegades, és la tendresa humana”. Certament que no té res a veure amb la carrincloneria, ni amb fer-se el ploricó, ni amb una corrua de ploricalls. Té més a veure amb la manifestació de la bondat, de la compassió, de la pietat. No és tampoc conseqüència de debilitat, ni patrimoni de cap gènere. Pertany la seva realització tant a l’home com a la dona. No té sexe. És pensar i creure fermament que tothom som persones i mereixedors de rebre tendresa o donar-la.
En un món tan brutal (abans també ho era, però no ho sabíem tant) com el que vivim, ben entès que la tendresa pràcticament si no ha desaparegut, roman callada i molt poc visible. Però per altra part no m’estranya. Si pràcticament ignorem la mort de les guerres, sempre arbitràries i injustes, i criminals; si es mata discrecionalment pels carrers i places de les grans ciutats –a les perifèries, banlieues en diuen els experts – i si “el primer” són els americans, els italians, els polonesos, els hongaresos, i molt després la gent que cerca menjar, feina i acolliment; si per ser negre o mestís als EUA, tens més possibilitats de ser sospitós de delinqüència i per això la policia et mata a la llum del dia; si per ser magrebí –ho llegeixo als diaris, jo no m’ho invento– a Espanya i a França, ja ho tens fotut..., gairebé per a tot (és clar, si no s’és futbolista o cantant), perquè parlar de la tendresa humana? Tot plegat fa que la persona humana no existeixi. És com si fes vergonya a molta gent posseir la virtut de la tendresa humana, com si restés virilitat, força, autoritat, ves a saber què....
Hem fet una societat que educa (?) per a ser forts, diuen, gairebé incapaç d’expressar sentiments, entre els quals hi ha la tendresa envers els altres i, d’entrada, envers el més feble, sigui per motius físics, morals, de vellesa, o conseqüència d’atzucacs de la vida.
La tendresa humana és una paraula que pràcticament ha desaparegut del lèxic habitual emprat en l’oralitat. Frases com “és una persona amb molta tendresa”, o és “una persona compassiva”, pràcticament no se senten.
I si ho dius, per exemple, en to laudatori a metges o infermeres, moltes vegades et responen “és la meva feina”. I no és veritat, posseir la compassió o la tendresa humana no és cap ofici, ni cap professió. És una qualitat que tots hauríem de posseir. Perquè si no fos així, cal dir que també hi ha professionals de la medicina, com professionals del dret, o professionals de la judicatura que són uns bèsties. Sempre ha passat i passarà.
Avui, els models de vida que es difonen per activa i per passiva en televisions i tots els mèdia imaginables (diaris inclosos), són l’èxit, el benestar, la competitivitat, la felicitat que gairebé tothom mesura amb el que es té, amb “tocar el cel”, amb confondre èxit en vàlua humana. Els espectacles de massa, principalment el futbol, proclamen que “toquen el cel” quan guanyen no-sé-què.
El pensador Levinas diu que en aquest món no hi ha res que tingui més sentit que la compassió. Certament que la tendresa humana és més àmplia que la compassió, que no és una altra cosa que acompanyar l’altra persona humana en el seu patiment. És ser-hi present, no pas curar-lo. I la tendresa és intentar ser bona persona envers tot el que és altre. No matxacar els altres, pel fet de ser altres. Per altra part, no es pot ser neutral envers els envilidors, els qui es neguen per raons econòmiques, geopolítiques o de benestar, a acollir els més febles siguin de fora o de dins. Pilat era europeu?
Un petit país, a més a més de ser lliure i just –un adjectiu sense l’altre no té sentit– hauria de fer de la tendresa i de la compassió una de les fites a assolir sempre i en tot moment. En un món tan diabòlicament farisaic –com abans també ho era, i ho serà– hi hauria d’haver una lluita pacífica, és clar, per ser un lloc, Andorra, on la tendresa i la compassió gaudissin d’una rellevància cabdal. Però tot plegat és saber definitivament si pensem que som persones o no.
I com deia el mateix Camus a L’artiste et son temps: “Les tiranies [i no es referia a les polítiques, només; jo ho estendria a les “tiranies” publicitàries, periodístiques, televisives, econòmiques, socials...] d’avui s’han perfeccionat: ja no admeten el silenci, ni la neutralitat. Cal pronunciar-se, estar a favor o en contra. Doncs bé, en aquest cas, jo hi estic en contra.” Lúcid Camus, com gairebé sempre.
Quan és tan difícil, avui, defensar de totes totes l’humanisme, i per tant també la tendresa i la compassió entre altres components de l’humanisme, jo, modestament també estic en contra dels qui –i són molts i poderosos– fan de la persona humana un simple objecte d’intercanvi, i res més.
No cal ser gaire perspicaç per comprendre que tot plegat és un conjunt d’elements humans: llibertat, justícia, tendresa, compassió... Humanisme! I a Andorra, també. És només un desideratum?
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477