Què deuen pensar les set criatures de Plensa?

Estan ben situats. Estratègicament col·locats. Al costat esquer­re, el Govern. Darrere, Casa de la Vall ( vella, callada, un xic obnubilada) i el palau faraònic de la seu del Consell General, una mena de mur, amb finestres, això sí. I dessota, el carrer Prat de la Creu, i la rotonda, i els cotxes fent cues, i els vianants amunt i avall. Assisteixen pensarosos a manifestacions, a recepcions oficials, amb automòbils de matricules diplomàtiques. Muts. Però potser ho són, perquè ningú els ha preguntat què pensen de tot plegat si és que pensen quelcom. Des de posicions tan altes són capaços d’escoltar el que diuen, afirmen o neguen els consellers generals dins del palau faraònic? Són tan discrets, des de la seva privilegiada posició, per callar el que han escoltat del que es diu a les reunions de Govern? Plogui, nevi o faci sol, ells són allí, impertèrrits, sempre en la mateixa posició. Sols. Però se senten sols? N’estan? Em recorden El pensador de Rodin. Filant prim, l’asceta sirià del segle V que va passar 30 anys al damunt d’una columna, dedicat a la contemplació i a convertir l’auditori... Ells, sembla ser que només 20 anys.

I el riu més enllà, amb el seu soroll, baixi brut o net. Què en pensen d’aquesta mena de megalòpoli (petita) en què s’ha convertit Andorra la Vella i Escaldes-Engordany?

Em plauria molt conèixer la seva opinió, la seva veritat. Jo penso que com a vigies excepcionals –si parlessin– els hauríem d’atorgar la nacionalitat andorrana i, prèvia inscripció, deixar-los votar. Com a mínim opinar. Seria interessant una roda de premsa amb els 7 Plenses, on tothom (ells també, és clar) poguessin expressar-se lliurement, tenint en compte que a Andorra hi ha llibertat d’expressió, i tots som independents quant a opinar i escriure (la prova és que jo puc escriure aquestes notes) sobre si realment en aquest país hi ha algú que ens pugui explicar no quin país vol, sinó quin país no vol. I de manera clara, senzilla, didàctica, realista.

A mi m’agradaria que algú m’expliqués què vol dir turisme de qualitat, si tot Europa s’ha convertit en una mena de magma on el que compta és el turisme massificat. (Per altra part, tot­­hom té dret a viatjar, malgrat que només puguis menjar-te una pizza per a dues persones, a l’hora de dinar.)

A mi m’agradaria que algú m’expliqués, quan parla de cultura, que em digués si la cultura neix de baix a dalt o a l’inrevés. I què significa cultura des d’Andor­­ra, a nivell endogen i exogen.

Soc com gairebé tots els que hem estudiat, ja de petits, llatí i grec, totalment europeista, en la línia de Monnet i de Schumann, i els altres, els fundadors en els anys més difícils després de la desfeta de la Segona Guerra Mundial. Cal dir que van haver de lluitar i molt, amb els països –França i Alemanya– que ara en fan una senyera, perquè no els convencia el somni de Monnet i de Schumann.

Però també he de dir –com tants altres– que criticar l’actual Unió Europea, per la seva manca d’humanitat, per la seva hipocresia, per ser més tenders que polítics i poc persones, no significa de cap manera ser antieuropeu i ser seguidors d’aquests partits d’arreu del continent, de clares tendències i afirmacions nazistes i xenòfobes. Als dos costats, també.

I encara ningú m’ha explicat –potser és l’únic camí, potser és l’únic, potser sí– quins costos (no només econòmics que també) morals, socials, culturals, humans, polítics, significarà realment adherir-se a Europa. O bé soc obtús i no ho he entès o ningú m’ho ha explicat realment. I no es tracta que m’ho expliquin assessors de fora, molt o menys savis i coneixedors que venen, cobren i se’n van. Vull que m’ho expliquin els meus polítics que per això em representen i per això els vam votar. O no és així?

Em refereixo a tots, tots, els que governen i els que fan el paper d’oposició que, en teoria, seria seriosa, gens teatral. Almenys en teoria.

M’agradaria que em diguessin realment quin esdevenidor veuen per a aquest país, sense por de perdre vots.

Què en pensen els 7 homes de Plensa que ho veuen tot des d’alçades importants? Per exemple, tot sabent el pacte entre la Lliga del Nord d’Itàlia i els grillini, els pactes entre socialistes i liberals a Andorra deuen ser peccata minuta, oi?

Com deia Nietzsche a Ecce Homo: “No s’ha de confiar en cap pensament que no hagi nascut a l’aire lliure.” I qui millor que els Plensa que viuen i dormen, sojornen als quatre vents?

Aforisme que no pot trobar una aplicació millor per als meus 7 amics Plensa que s’ho miren des de certa altura; això sí, n’hi ha 2 que estan a menys alçada del terra, potser perquè puguin fer arribar als altres 5 el que aquests no escolten del tot?

Què deuen pensar del que acaba de dir el síndic general que venen temps durs i que cal reconvertir el comerç d’Andorra? (Personalment, penso que no és cap discurs alarmista i que al meu modest entendre no fa res més que recollir el que es diu a peu de carrer, o així m’ho comenten a mi.)

Només el comerç?, comentà la gent. I això és el que senten els Plensa.

No pot succeir que es creïn moltes infraestructures que després no serviran per a res, com ha passat a Espanya, sobretot a València?

Però els Plensa ja estan curats d’espants. Com la gent d’aquest país que, atònita, sent parlar 100 anys i escaig després dels mateixos temes que es plantejaven a la segona meitat del segle XIX: heliports, casinos, ferrocarrils. Els tres fetitxes sempre idolatrats i sempre virtuals.

El gran Max Weber deia ja fa un segle el següent: “Encara que el poder és el medi ineludible de la política o, més exactament, precisament perquè ho és, i l’ànsia de poder és una de les forces que la impulsen, no hi ha deformació més perniciosa de la força política que gallejar de poder com un nouvingut o complaure’s vanitosament en el sentiment de poder.”

Els Plensa, imagino que això ho saben perquè ho escolten tot, i ho veuen gairebé tot. Jo solitari i sense gaudir de l’alçada dels 7 Plensa, penso el mateix que Max Weber.