Tant és la condició social o si corren temps de bonança o de crisi, o fins i tot si ets monàrquic o republicà: amb cada enllaç matrimonial d’un membre d’una família reial els carrers s’omplen d’una gentada ben pintoresca i d’enviats especials de desenes de mitjans, alguns generalistes però la majoria especialitzats en aquests tipus d’esdeveniments, per esbombar al món detalls cabdals per al futur de la humanitat, com ara el menú que han servit als convidats, la firma d’alta costura que ha confeccionat el vestit de la núvia i, sobretot, qui ha estat i qui no ha estat present a la cerimònia. El casament del príncep de Gal·les, s’altesa reial Enric de Mountbatten-Windsor, amb l’actriu californiana Meghan Markle, no ha estat una excepció, i fins i tot l’ascendència humil de la núvia l’ha fet candidata en algunes cròniques a encarnar la darrera versió del conte de la Ventafocs. Sigui com sigui, durant el cap de setmana tothom que ha volgut (i molts altres a contracor) ha pogut ser testimoni d’un conte de fades fet realitat i (si més no de portes enfora) amb el preceptiu final feliç. Però per un altre costat, potser per allò que la felicitat mai no és completa a la casa del pobre, gairebé de manera simultània hem pogut viure també la constatació televisiva dels perills de creure massa en els contes de fades. És el que ha patit en carn pròpia la tendra parella d’enamorats formada per Pablo Iglesias i Irene Montero, que, en saber que esperen bessonada, han cercat un habitatge digne on educar els fills, lluny dels barris on s’amuntega la canalla proletària, i han acabat vivint la seva particular adaptació celtibèrica d’Shrek. C’est la vie!