El procés català ha tingut un pic de protagonisme en fer-se públic que Bèlgica ha denegat l’euroordre per a l’extradició dels consellers Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret. La pertorbació en la força –la de la Unidad de España, i que el mestre Ioda em perdoni– s’ha deixat sentir de punta a punta de la galàxia Ñ. Per motius de salut, un procura filtrar, o millor dit, reduir al mínim els imputs informatius sobre el tema de qualsevol font, vingui d’on vingui! L’exercici permet agafar una mica de perspectiva. Extrem aquest, que el bombardeig constant de (des)informació dificulta enormement. El revés/sos que s’està emportant el jutge del Suprem Pablo Llarena semblen antològics. He dit semblen, i no són, perquè amb els antecedents històrics d’Espanya no fa falta ser futuròleg per albirar que en veurem de molt més grossos; d’un costat i l’altre. Espanya juga amb avantatge. És un Estat gran, amb un gran aparell d’ídem, amb mitjans i òrgans de propaganda al seu servei. Davant aquesta exhibició de potència, Catalunya ha sabut rendibilitzar la poca traça amb la qual Ñ ha afrontat el procés, internacionalitzant-lo. I encara que a banda i banda, alguns voldrien que tot anés més de pressa, el temps en aquest desigual enfrontament juga a favor del petit. I això malgrat algun posicionament i propostes més que dubtoses que sorgeixen en les files dels partits que impulsen el procés. Les caretes van caient, i cauran. L’objectiu final s’ho val. La República es guanya, no toca a cap rifa. I el poble, que ho sap, ha demostrat que està disposat a pagar-ne el preu!