Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
de la meva agenda

Maig del 68

Les meves estades a l’agost a la parròquia de la Trinité, al cor de Pigalle, veïna de l’església de la Madeleine i una mica més llunyana, la del Sacré Coeur, em foren una benedicció del cel
Actualitzada 20/05/2018 a les 06:39
Vaig viure de prop el Maig del 68. Un dels vicaris de la parròquia de la Trinité de París em demanà, per raons de salut, fer un intercanvi durant el mes d’agost. L’abbé Thiercelin va fer de rector de Canillo, parròquia que dels anys 60 als 80 acollia als estius més francesos que canillencs. Un servidor, de mossèn a l’església de la Trinité. Malgrat el traspàs de l’amic Thiercelin, la meva immersió a l’Església francesa durà fins a l’estiu del 1975. L’estiu del 1976 vaig agafar la difícil opció: renunciar a París per crear les Colònies Populars de Canillo al Casal Sant Serni.
Les meves estades del mes d’agost a la parròquia de la Trinité, al cor de Pigalle, veïna de l’església de la Madeleine i una mica més llunyana, la del Sacré Coeur a Montmartre, em foren una benedicció del cel. El venerable curé Hollande m’acollí com a un fill. A la taula, hi havia disset sacerdots, entre els quals l’abbé Marc Oraison, psicòleg, escriptor, conseller de l’equip del president De Gaulle que em concedí donar una conferència a Andorra. El meu dia a dia era: missa a les 7 del matí, accueil, classe a l’Aliança Francesa, al bulevard Raspail, cinema, concert a Notre Dame i a la Sainte Chapelle, passejades... tot portava la flaire del Maig 68. Si el Concili Vaticà II, del Papa bo, Joan XXIII, obrí finestres per airejar l’Església, el Maig del 68 ens féu baixar a peu de carrer. D’això ara en fa 50 anys.
Les barricades del Quartier Latin no van pujar al poder, “no van prendre la Bastilla”, però sí que van canviar el món. Freud i Nietzsche, els mestres de la sospita, interessaven més que el materialisme de Marx i Engels. No era la classe treballadora –aquesta s’hi sumà després– qui s’aixecà contra el capitalisme. Foren els estudiants de classe mitjana alta, ben formats, qui desafiaren les autoritats. Les assemblees, les barricades, els cartells i els enfrontaments del Quartier Latin posaren les bases dels nous moviments com l’ecologisme, el feminisme, la defensa dels drets civils, la revolució sexual, la no discriminació per raons de raça o de sexe. La generació del Maig 68 fou la primera a reivindicar l’alliberament de la dona i el no rotund a qualsevol tipus de discriminació social, religiosa o social.
Tot passejant, entre conferències i taules rodones de la trobada de Rectors de Santuaris, els dies 5, 6 i 7 de març d’enguany, a la capital del Bages, vaig tenir oportunitat de fotografiar algunes pintades, com aquestes: “No existe posesión más allà de la propia libertad. Soy mi destino, mi Tiempo. No existe competividad más allà del regocijo del ego”. Em van fer venir a la memòria les del Maig francès: “Ni Dieu ni patron”, “Il est interdit d’interdire”, “Jouissons sans entraves”, “Evangile, revolution”...
Òbviament, vaig viure el Maig del 68 des de l’interior de l’Església parisenca. Rellegeixo les anotacions de la meva Agenda. L’arquebisbe de París, François Marty, amb l’accent de l’Aveiron, anuncià des del cor de la revolta: “Déu no és conservador; Déu és per a la justícia.” El frare franciscà Cardonnel, en un col·loqui sobre Cristianisme i revolució, declarava: “No hi ha revelació sense revolució. Les relacions entre els adversaris de l’Església i els fidels de l’Església s’han d’entendre per no corferir la humanitat.” Dirigint-se als catòlics emfatitzava: “L’autoritat de l’Església de dalt a baix engendra una crisi d’autoritat, una crisi d’obediència.”
El Concili Vaticà II convidava a llegir “els signes dels temps”. El que més tinc al cap del Maig del 68 és el mossèn de les barricades, aumônier dels estudiants. No en recordo el nom. Ens deia, i ho va escriure el dia 10 de juny del 68: “Les nits de les barricades em feren viure aquells moments de veritat que un home o una societat poden viure en el curs de la vida. Aquelles nits quedaran gravades perquè l’Esperit ha buscat purificar aquest món materialista, aquest moment sense veritables valors. Això m’ho ha inspirat el treball al·lucinant d’una desena de milers d’estudiants que, dar­rere unes barricades, es protegien d’una societat que deshumanitza l’home, que el destrueix. Amb aquest vell món cal un trencament brutal. No es pot ser a la vegada a un costat i a l’altre”. El pastor Georges Casalis, trasbalsat pels eslògans de contingut espiritual de la Sorbona, en una carta del 15 de juny del 68, parla de “l’ébauche” (d’un esbós, un pojecte), d’una “Pentcôte messianique” (una Pentecostes messiànica). Els joves militants adopten una missió de “réveil” (despertar), d’autocrítica, de revisar la seva vida en relació a la seva fe. El bisbe de Nantes, Michel Vial, invitava els seus fidels a sortir de la tebiesa i pouar energies renovadores prop dels estudiants. El moviment Sant Egidi, fundat per Andrea Riccardi a Roma fa 50 anys lloava “l’aventura de l’audàcia i de la joventut”.
De tornada a casa, tot em semblava una quimera. Llegia a qui el cardenal Lustiger qualificà de “prophéte de notre temps”, Maurice Clavel, autor del llibre “Dieu est Dieu, nom de Dieu”. De mica en mica, anava posant en ordre les vivències viscudes a l’Església de París. Ho compartia en els silencis del capvespre a Meritxell amb la meva Confident. Ella, autora del manifest revolucionari El Magnificat, em mormolejava el mantra del seu Fill: “heu de ser del món sense ser del món”, i d’aquesta manera de l’arbre de la llibertat tallar-ne la branca borda del llibertinatge.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477