Ja fa dies que, per segon any consecutiu, el Govern ha posat a l’abast del ciutadà la possibilitat de presentar projectes als quals l’Estat destinarà 300.000 euros del pressupost general. En diuen pressupost participatiu i es tracta que entre els projectes presentats pels ciutadans després el Govern, sota uns criteris que estan a les bases del procés, escull quins accedeixen a la votació popular que acabarà decantant la decisió final. Són propostes, a més, que només s’emmarquen en l’àmbit competencial del ministeri d’Ordenament Territorial i, si ens fixem en la llista de l’any passat, en trobem de ben variats, entre els quals un monument al Coll de Jou o la millora de la façana de l’edifici administratiu del Govern. Difícil de justificar quina millora suposa per a la ciutadania en general aquests dos projectes.
És evident que el concepte de pressupost participatiu no té res a veure amb el que ens proposa el Govern, ni tampoc amb moltes de les experiències que es realitzen fora del país i que han servit de model per aplicar aquí. És la pastanaga davant de l’ase, la mel als llavis, netejar consciències o, en el pitjor dels casos, ni això, sinó pujar al carro del que els polítics deuen considerar una moda per quedar bé davant d’un corrent que cada vegada reclama més participació de la ciutadania en les decisions governamentals i no només la del vot cada quatre anys. Un pressupost participatiu va més enllà de decidir si hem de canviar els mobles d’una part de l’habitació; és donar poder als qui no en tenen, la societat civil, per decidir les prioritats a l’hora de distribuir la despesa pública.