Creat:

Actualitzat:

Quan valores la decisió de ser autònom, la decisió d’agafar un camí en solitari, de no treballar per compte aliè, t’assalten molts dubtes i pors. Sobretot pors. Passes de tenir un salari fix a una incertesa econòmica. No és gens fàcil, però tal com va dir en aquesta mateixa columna la setmana passada el meu admirat Joan Carles Sasplugas, has d’aconseguir sortir de la zona de confort, sortir del cercle de seguretat. Plenament d’acord, i per començar aquesta nova etapa, la filosofia zen ens pot ajudar a aconseguir no ja l’èxit, però sí una estabilitat dins del mercat laboral. Això és tot? Probablement si afegim un gran esforç personal i moltes hores de treball seria la fórmula perfecta per aconseguir el desitjat equilibri professional. Tanmateix, hi ha factors que no podem controlar, que no depenen del nostre estat d’ànim ni del treball diari, ni tan sols del nostre esforç de superació. Malauradament depenem de les càrregues tributàries i contribucions econòmiques que les lleis ens imposen. Unes pressions econòmiques que actualment són del tot desproporcionades. La gran majoria d’estats europeus estableixen que la cotització dels treballadors per compte propi s’ha de calcular en funció dels ingressos que es perceben, o si es determina una quota fixa, com per exemple a Holanda, aquesta és d’únicament de 50 euros anuals. No es castiga els emprenedors. Actualment ser autònom a Andorra s’ha convertit en un malson, ja que, a banda de pagar una quantitat molt elevada mensual per poder treballar o per contractar treballadors, no es té dret a tenir un accident de treball, o per poder cobrar una baixa has de contractar una persona que pugui fer la teva feina. Com si fos tan fàcil... Si a tot això hi afegim que difícilment arribarem a tenir una pensió digna en el futur, o que a sobre hem d’aguantar els polítics dir que volen apujar la cotització, només podem preguntar: no es pot establir una manera equitativa de pagament d’impostos en la qual no s’afavoreixi més aquells que tenen més?

tracking