Tururut violes

No us ho creureu. Fa molts anys que sé que estic per tancar, però no m’han volgut mai enlloc perquè diuen que tant se val i que n’hi ha més a fora que a dins. Amb tot, tinc assumit que no giro rodó i, perquè us en feu una idea, us explico el cas que em va passar fa onze anys. Tenia la sogra ingressada a l’hospital de Meritxell i tot vetllant-la em va demanar per l’Àlvar. Jo li vaig dir que havia sortit a fer un cigarret i la dona em va engaltar: “El teu, no. El meu Àlvar!” Ella volia dir el seu marit, que feia anys que criava malves. Aleshores em vaig adonar que tururut violes i que d’on no n’hi ha no en raja. En agafar l’ascensor vaig aturar-lo a la planta de psiquiatria i vaig adreçar-me a la noia de recepció: “Perdoni, vinc a ingressar.” La cara d’aquella dona era un poema: “Senyora, no pot ingressar si no és per diagnòstic del psiquiatre.” “Ai, ves”, que li responc, “què cony ha de saber el psiquiatre si jo estic com un llum de petroli o no?” Darrere meu, el meu home li feia aquell senyal amb el dit índex com si em cargolés un vis en un pols volent-li dir que estava ben grillada, però només aconseguia donar-me la raó.

Total: no m’hi van voler. Però ara he fet realitat el meu propòsit i fa uns dies que m’he autoingressat al frenopàtic de Sant Esteve de les Roures, un equipament fantàstic on hi ha “155 habitacions climatitzades... diazepans, camises de força...”. La veritat és que no podria estar millor en cap altre lloc, tot i que, parlant de llocs, hi ha gent que ni consultant la Viquipèdia, on té entrada pròpia, es creu que aquest poble existeixi. Es veu que el Google Maps no el té localitzat, però el que passa és que hem oblidat que tots els camins hi menen. Amb tot, i només per fer-vos-en propaganda per si voleu venir-hi a passar algun cap de setmana o fins i tot les vacances d’estiu, heu de saber que tenim ajuntament, universitat, bisbat, casal d’avis, puticlub, biblioteca... És a dir, una mica de tot i no gaire de res. Això sí: a diferència de la majoria de pobles i ciutats, no tenim gens de mala llet, sinó un sentit de l’humor fantàstic que ens fa pixar de riure i ens fa oblidar les misèries d’aquesta merda d’infern que a Catalunya es viu amb l’aplicació del 155.