Vaig llegir que als Estats Units, “superats els tabús dels darrers temps”, s’han tornat a obrir vies d’investigació sobre possibles aplicacions de l’LSD en el tractament de disfuncions mentals. Em va cridar l’atenció perquè l’experimentació amb drogues sintètiques se sol dur amb molta discreció; però, després d’assistir com a teleespectador a la cerca i captura de pancartes, samarretes i bufandes grogues a l’entrada de l’estadi on havien de jugar Sevilla i Barça, la meva preocupació és si aquests experiments no s’hauran sortit de mare o no hauran caigut en mans d’algun escamot de lluita paranormal, a l’estil del que protagonitzava Els homes que miraven fixament les cabres (sí, d’acord, la pel·lícula és una paròdia delirant, però és allò de “cuando el río suena...”). Vull creure que l’explicació deu anar per aquí, per la tesi de l’escamot incontrolat, i no perquè algú s’ha begut l’enteniment fins al punt de demonitzar un color. Però també és cert que les explicacions oficials no tan sols no ajuden a posar una mica de seny a tot plegat, sinó que encara hi afegeixen més confusió. Per exemple, quan es diu que no es pot entrar amb símbols polítics a un estadi de futbol, i menys en partits d’alt risc, però després resulta que el partit en qüestió comença amb la interpretació de l’himne espanyol, que deu ser un dels símbols polítics de manual. De fet, si fos cert que els símbols polítics són a l’esport de masses el mateix que l’oli a l’aigua, no tindria sentit que hi hagués competicions com el Mundial de futbol que començarà d’aquí a no res, ni cap altra per l’estil; però a veure qui és el boig que renuncia a aquest negoci.