Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

L'hora vella, hora de futur

El Consell General va adoptar el canvi d’hora l’any 1940 com Espanya i França
Actualitzada 27/03/2018 a les 20:54
El 18 de març del 1940, el Consell General publicà un edicte que literalment deia: “Per a evitar confusions d’horari, tota vegada que França i Espanya han adoptat la nova hora, a partir de dissabte 23 de març a les vint-i-quatre hores, els rellotges de les Valls s’avançaran en una hora.” Andorra seguia així el canvi adoptat per França (el 23 de febrer) i Espanya (16 de març).
Si oficialment, l’hora nova va entrar en vigor en aquella data, els rellotges de les esglésies d’Andorra van continuar tocant l’hora vella fins ben entrada la dècada dels 60 del segle passat. I el desembre del 1971, trenta-un anys després(!), un recurs en queixa davant els delegats permanents d’un grup parroquial al·legava que el “reglament electoral no precisa si l’hora, en la qual es considera tancada la presentació de candidatures, s’ha d’entendre com hora solar o hora oficial”. La resolució dels delegats havia de recordar als oportunistes dormilegues que l’hora oficial era la regla i la solar l’excepció.
A partir del març del 1975, també a Andorra, es va adoptar el canvi estacional amb l’hora d’estiu GTM+1 i l’hora d’hivern GTM+2. Malgrat la incidència en la vida quotidiana, tots els canvis en l’horari oficial andorrà, s’han fet per pur mimetisme, sense cap debat intern sobre la seva conveniència.
Des dels primers anys del segle actual, hi ha a Espanya un moviment en favor de la racionalització dels horaris que va més enllà d’adoptar l’hora GTM (Londres-Lisboa) i que vol plantejar una racionalització dels horaris dels hàbits de vida (àpats, descans) i els laborals, escolars, comercials, per fer-los més humans, més saludables i lluitar contra les desigualtats econòmiques i de gènere.
La reforma horària proposa compactar la jornada laboral per avançar l’hora de sortida de la feina, introduir horaris laborals més flexibles d’entrada i sortida, acabar amb el “presentisme”, avançar les hores dels àpats, tant del dinar com del sopar, i sincronitzar els horaris de les empreses, institucions i actors socials i culturals.
Al Parlament de Catalunya, la Comissió d’Igualtat de les Persones, el 2011, ja va debatre el text de la “Proposta de resolució sobre les mesures de racionalització dels horaris laborals per a la conciliació de la vida personal, laboral i familiar i l’impuls d’aquestes mesures”.
La proposta del grup parlamentari del Partit Popular de Catalunya, s’ha anat concretant en un pacte transversal per la reforma horària en què les institucions i organitzacions promotores es comprometen amb l’horitzó 2025 a:
1. Recuperar les dues hores de desfasament horari en relació a la resta del món.
2. Impulsar una nova cultura del temps a les organitzacions a favor de models més eficients i més flexibles per atendre les noves necessitats socials.
3. Consolidar el factor temps com a nova mesura de llibertat, equitat i benestar.
Estranyament, en un país com el nostre, obsessionat amb molts dels temes socials i polítics dels veïns del sud, aquestes iniciatives han passat desapercebudes.
Per això, em permeto copiar li- teralment una part del document Objectiu 2025 que vol contribuir a:
– Augmentar els nivells de benestar social de la ciutadania i protegir-ne la salut, especialment la dels col·lectius més vulnerables.
– Fer una distribució més racional del temps en la vida quotidiana.
– Assolir uns nivells més alts de conciliació de la vida familiar, laboral i personal.
– Afavorir la pràctica d’activitats que contribueixin a l’adopció d’hàbits més saludables.
– Millorar el rendiment escolar.
– Incrementar el temps per al descans.
– Assolir els objectius de cor­responsabilitat i d’equitat de gènere.
– Afavorir la participació ciutadana en iniciatives i organitzacions de la societat civil i en la gestió dels afers públics.
– Millorar la productivitat i la competitivitat de les empreses.
– Incrementar el rendiment laboral, afavorir la millora en la presa de decisions i
– Reduir la sinistralitat laboral.
– Fer possible la sostenibilitat energètica per l’estalvi d’energia derivat de la compactació d’horaris i per la reducció dels desplaçaments al lloc de treball.
Evidentment, en el mainstream ideològic dretà que ha construït el bloc social dominant a Andorra, la idea de replantejament d’horaris només pot anar en sentit contrari: adoptar mimèticament el canvi de fus horari que acabarà imposant-se a Espanya, mantenint uns horaris que converteixen les persones esclaves del temps. Un esclavatge que va evolucionant en espiral, en el qual els “arguments” dels seus promotors ens aboquen a uns horaris il·limitats, que només s’aturaran quan puguin “aprofitar” les 24 hores.
Amb la perspectiva de 6 anys, és incontestable que la reforma dels horaris comercials del Govern de DA, seguint els models consumistes ultraliberals, no ha millorat els resultats econòmics del comerç, però sí que ha deteriorat el benestar dels treballadors del sector.
La reivindicació “del temps” com una mesura de benestar, d’igualtat i de llibertat, ha de ser una de les senyes d’identitat de la gent d’esquerra a Andorra. I no aturar-nos en la reivindicació, sinó començar a organit- zar iniciatives per “construir” aquest temps de futur.
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477