Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
La tribuna

Homes que maten dones

En diuen “violència de gènere” potser per endolcir un fet pur i simple
Actualitzada 11/03/2018 a les 06:44
Sí, és així: hi ha homes que maten dones. Marits, amants, parelles, fills, que assassinen dones que són mullers, sobretot, o amants, o parelles, o mares.
Avui, sí! En diuen “violència de gènere”, potser per endolcir el fet pur i simple que hi ha homes que maten dones. Sí, ja sé: denúncies o no, assetjaments, cops i més cops durant anys i panys, silencis, pors, polseres, allunyaments, mesures preventives, presons, però a la sortida, tornem-hi, cases d’acollida, persones (dones) que sobreviuen i en poden sortir, la major part no. Lleis, sistemes judicials, psiquiatres, psicòlegs, i silencis, i mirades cap a un altre costat. I violència pura i dura. I després, minuts de més silenci davant de cases consistorials, aplaudiments a la sortida del fèretre amb la morta dins... I tornem-hi. Problema gravíssim. I molt difícil de solucionar. L’educació, és clar, a casa (?) i a l’escola. Però si tot el que veiem és violència pura i dura. I totes les pel·lícules que es veuen a la televisió, la majoria són de violència pura i dura, des dels magnificats Tarantinos fins als clàssics més clàssics.
Més enllà de l’individu tocat del cap, abans en deien bojos, hi ha venjança, la gelosia, la dona propietat privada, objecte, ni tan sols individu, menys persona, hi ha una malaltissa ferotgia, purament animal. És el tema pur i simple de la possessió i de la propietat privada. La dona és això i res més. Es rehabiliten després de la presó? Els sistemes penitenciaris funcionen? La societat en la qual vivim és pacífica, justa, igualitària? Terme aquest darrer molt usat però poc aplicat.
M’ha arribat fa pocs dies un relat, escrit en castellà, intitulat La Espectadora que ha guanyat el premi Antonio Machado atorgat a Cotlliure per a aquesta alumna del Lycée Comte de Foix.
Atorgat el premi pertinent, em permeto transcriure, amb el corresponent permís de l’autora i de la seva mare, aquest magnífic relat de Cezarea Corduneanu, de 17 anys, que ha obtingut el primer premi de la Fundació Antonio Machado, dels Lycéens de Cotlliure (França).
Diu així:
“Ya es de noche. Apenas ha pasado Navidad y yo estoy aquí, amargada, estudiando un tema del cual me olvidaré en cuestión de meses. Decidida a tomarme una pequeña pausa, me siento al lado de la ventana, y empiezo a observar la infinita parte del mundo que puedo ver.”
“Miro las ventanas que hay en el edificio de enfrente.”
“Veo vida. Veo una pareja mirando una película, un hombre solo leyendo un libro bajo la manta con una taza de té en mano, niños que disfrutan de los regalos con los que Papá Noel les obsequió, jóvenes emborrachándose mientras no están sus padres, y una pareja que parece estar discutiendo. Me quedo mirando esta última ventana, la primera ventana de la derecha del cuarto piso. Siempre pensé que la pareja Cal era una pareja amargada. Las pocas veces que los veo por la calle caminan rápido, cabizbajos y solos. Nunca van juntos. Nunca saludan a nadie. Nunca los he visto siquiera sonreír.”
“Estaban de pie, los veía a los dos de perfil. El señor Cal parecía estar muy furioso, sus labios estaban estremecidos. La señora Cal parecía desafiarle, pero con dificultades. Sus labios temblaban. Desviaba la mirada hacia abajo, como si los ojos de su marido, que la miraban de hito en hito, fueran flechas.”
“Los labios del señor Cal se abren: dicen algo, pero susurrando. Los ojos de la señora Cal de par en par. Levanta la cabeza. Le mira fijamente a los ojos. Dice algo. El señor Cal da un paso hacia ella, vuelve a decir algo. La señora Cal recula con miedo, aún temblando. La mano derecha del señor Cal se levanta. Apenas un segundo después, la señora Cal está en el suelo, tapándose la cara con sus manos, mientras el señor Cal la sigue pegando. De repente, deja de hacerlo. Se levanta y se va de la sala. La segunda ventana empezando por la derecha del cuarto piso se enciende. El señor Cal se sienta en una silla, coge un libro, ajusta sus gafas y se pone a leerlo, mientras la señora Cal llora y grita. El señor Cal la ignora.”
“Aparté la vista rápidamente después. Tenía lágrimas en los ojos. Volví a estudiar. Intenté concentrarme, pero no pude.”
“¿Debía decir esto a alguien? ¿Cuántas son las veces que he visto gente pegando a los demás? Al fin y al cabo, todos tenemos nuestros problemas, ¿no? ¿Y si me meto en un lío?”
“Un mes después del suceso, leyendo un diario, leí lo siguiente: ‘Otro caso de violencia de género: Patricia Cal, muerta tras sufrir graves agresiones por parte de su marido, Víctor Cal, durante más de cinco años.’”
“Me quedé de piedra. Miré fijamente la foto que ilustra el artículo. Son los Cal, los del cuarto piso del edificio de enfrente, los mismos que yo vi hace un mes. Me puse a llorar, aunque no tenía nada que ver con lo que pasó y no había hecho nada al respeto.”
“Justamente, Sara no hizo nada. El miedo la limitó a ser espectadora.”
Relat esplèndid, amb un realisme alhora distanciat, alhora totalment compromès, ens recorda el que sovint fem: ser simples espectadors de la violència pura i dura. Molts esgarips a les cadenes televisives, i després passen pel·lícules de la més brutal violència masclista. El fet anorreador és que –manifestacions i proclames a part– els homes continuen matant dones. És qüestió del sistema? Comença cada cop més aviat, en plena adolescència, o gairebé! La dona és assetjada, sexualment, físicament i psicològicament, perseguida, controlada des de ben jove. Penso que només l’educació i l’educació pot canviar les coses. Sí!, les lleis també serveixen perquè puguin votar els diputats, només mancaria! Però el mal està arrelat des de les més altes classes socials, a les anomenades baixes. Són segles i segles de dominació i d’opressió de la dona. És la cultura de gairebé tots els països del sud d’Europa, des de la mateixa Odissea. No cal ser gihadista per matar dones. La misogínia és una xacra ben empeltada a la nostra civilització occidental. I la por! I la llei, que no ha de ser només proclamada, escrita, publicada, sinó estrictament aplicada pels pertinents jutges. I les mesures de prevenció i cautelars, no només signades, sinó controlades.
La doble moral no serveix per a res. O sí, per tranquil·litzar consciències, tal volta.
La dona objecte a mans del mascle és un discurs implícit i explícit que domina tota la societat occidental, ja no diguem en altres mons. I si és objecte, doncs som-hi!
Només crec en l’educació repetitiva si cal, a tots els nivells: familiar, escolar, social. Aleshores és qüestió d’anys i més anys. Potser, aleshores sí, el cicle canviarà.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477